L’oferta i la demanda
Joan Colomo

Mesurar el talent és absurd, impossible, fins i tot ridícul; però ningú dubtaria que el talent existeix. Només cal fer un passeig per la trajectòria musical de Joan Colomo per tenir-ne una prova irrefutable. Un talent que desborda per totes bandes, que dibuixa melodies impossibles amb una mà mentre, amb l’altra, juga a sorprendre’ns amb detalls de producció inesperats. Un talent capaç d’interpretar tots els papers de l’auca, i, si li sobren deu minuts, inventar-se’n de nous. I quan després d’escoltar-ne tots els discos pensem que sí, que ja ho tenim, que ja hem entès el què i el com del torrent creatiu del de Sant Celoni, treu un disc nou i ens torna a agafar per sorpresa, assenyalant passadissos i portes que ni ens havíem imaginat que existien.
L’oferta i la demanda demostra, amb una claredat incontrovertible, que tiri pel camí musical que tiri en Joan Colomo no pot deixar de ser un autor. La personalitat aclaparadora de la seva música li col·loca un plat a part en el panorama musical català. Fins i tot quan juga amb l’electrònica i els sons mainstream, com a Ritme pervers o a Prisma, on se’ns emporta a la pista de ball amb un somriure als llavis i una necessitat imperiosa de cantar mentre movem els malucs, s’allunya dels convencionalismes i les estructures previsibles. I és que, per primera vegada, a L’oferta i la demanda els teclats miren als ulls a les guitarres i els sintetitzadors encoixinen les composicions, tot per aconseguir unes atmosferes absolutament subjugadores, com a la inesperada Guerra freda o a l’èpica i delicada Esclat etern.
Hi ha poca gent en el món del pop que pugui afirmar que té “una veu pròpia”, una manera de composar i de cantar que pren referents tan diversos que sembla que no en tingui cap, i que tot el que fa s’estigui fent per primera vegada. Joan Colomo n’és un. Mestre dels contrastos, és capaç de fer que la música que es xiuxiueja i la que es balla amb els ulls tancats es donin la mà en una mateixa cançó. En aquest sentit, L’oferta i la demanda frega la perfecció. La foscor conceptual s’embolcalla d’un so lluminós, les emocions a flor de pell s’omplen de significat, i les melodies fràgils despunten amb tornades altament corejables, com a l’excepcional Consum intern, o a Fantasma, una altra de les moltes joies d’aquest disc. Pel que fa a les lletres, com ja és marca de la casa, allò íntim i allò polític es barregen com si fossin una sola cosa, i les relacions humanes se’ns mostren com un reflex de les relacions econòmiques i polítiques, perquè , en el fons, i això sembla apuntar des del mateix títol, tot són jocs de poder.
Texte: Ramon Mas




Comments are closed.

Back to Top ↑