“Aigua del cel”, segon disc de Rampaire

19 octubre, 2021

Aigua purificada en forma de disc que sortirà el proper dia 29.

El patrimoni principal de Rampaire són les cançons. Ja ho avançava Alfred Porres en una de les primeres entrevistes en què explicava que Rampaire era un topònim que designava una zona del Delta de l’Ebre on, des de generacions anteriors, la seva família havia conreat uns arrossars. I concloïa: ara jo em dedico a conrear cançons!

L’aigua és vida! Això ho saben molt bé i ho han reivindicat abastament a les Terres de l’Ebre. L’aigua del cel, dins el cicle de l’aigua, és el moment en que l’aigua torna purificada a la terra i reinicia un nou cicle vital. Així són les cançons del nou disc de Rampaire: lluminoses, refrescants i plenes d’una vitalitat que s’encomana. La vida és al centre de tot, fins i tot quan el tema és la mort i s’aborda des de múltiples perspectives. Unes poden ser més transcendents i d’altres més mundanes, però totes tenen sempre alguna picada d’ullet, un puntet humorístic (que potser té a veure amb el tarannà ebrenc) que desperta la complicitat de qui les escolta.

Musicalment, el camí de Rampaire també és clar. Si L’era de les revolucions va suposar la confirmació d’una vocació orientada al pop (que ja s’intuïa als EP precedents malgrat la seva instrumentació més acústica, possiblement circumstancial), “Aigua del cel” n’és la culminació. La incorporació d’Albert Freixas a les guitarres i a la producció, juntament amb Eduard González (que ja va produir L’era de les revolucions), ambdós membres dels enyorats Ix!, és una de les claus de la sonoritat del nou disc.

Rítmicament, predominen els migtemps, territori rítmic del pop per excel·lència i el que proporciona el millor terreny per al desplegament líric de les cançons. La secció rítmica, liderada per Eduard González i Rubén Alcázar, s’encarrega de donar-li fondària i complexitat. Instrumentalment es nota la mà d’Albert Freixas en la riquesa de les textures aconseguides amb la guitarra i el lap steel, que es complementen amb els paisatges sonors que el mateix Albert i Eduard teixeixen mitjançant una paleta diversa de sintetitzadors i teclats, des del piano Rhodes o el Farfisa fins al Theremin i altres sons clàssics de sintetitzadors analògics com el Moog.




Comments are closed.

Back to Top ↑