El Museu de la Música inaugura ‘Ara canto per a mi’

11 desembre 2024

Una mostra sobre la tradició de les majorales del Roser i les cançons de pandero a Catalunya.

Demà dijous 12 de desembre el Museu de la Música inaugura la mostra ‘Ara canto per a mi. Les majorales del Roser i les cançons de pandero’, que es podrà visitar fins al 28 de desembre de l’any vinent i que està comissariada per l’etnomusicòloga Ester Llop.

La mostra posa en valor una tradició catalana avui dia ja acabada, present en petits pobles de Catalunya i de la qual se’n tenen els primers registres des de finals del segle XVI. Una pràctica protagonitzada per les majorales -les dones que formaven part de la confraria de la marededeu del Roser- que, durant un any, s’encarregaven de festejar les celebracions populars i sufragar amb els diners recollits les despeses de la festa de la marededeu. Així, cantaven en casaments, batejos, missacantats i festes majors, acompanyades per la percussió dels panderos, un tambor quadrat completament pintat amb imatges sagrades i guarnit amb cintes i cascavells. “Aquesta mostra parla d’una tradició lligada a les dones, al voluntariat i l’associacionisme”, ha resumit la seva comissària.

En tant que l’objecte més significatiu i espectacular que ha quedat d’aquesta tradició, ‘Ara canto per a mi’ exhibeix nou panderos que provenen de Catalunya (dos d’ells custodiats pel mateix Museu de la Música), l’Alta Cerdanya francesa i, excepcionalment, de la Franja d’Aragó. “Es tractava d’una tradició arrelada i dispersa; com si cadascú guardés una rajola d’un mosaic. Ara, posats en comú i en context, aquests panderos prenen sentit”, explica Llop.

Fins i tot, l’artista Perejaume n’ha intervingut un, que se suma als històrics -presents físcament a la mostra o per mitjà de fotografies- i que resulta ser una abstracció de tots els elements significatius d’aquesta tradició perduda.

La mostra també recull objectes de l’època que contextualitzen aquesta pràctica i l’univers femení en què es desenvolupava, com una almorratxa (petit recipient amb brocs) per escampar perfum, arracades de núvia, partitures, novel·les o fotografies, així com una vintena d’enregistraments. Un interactiu amb auriculars permet escoltar els testimonis d’antigues majorales i les cançons que llavors entonaven, com també versions noves d’aquelles cançons enregistrats a partir de notacions de principis del segle XX.

‘Ara canto per a mi’ finalitza tot centrant-se en els motius que van portar a la desaparició d’aquesta pràctica i fent visibles els dubtes que han sorgit envers aquesta tradició en muntar-se l’exposició.

Una vintena d’institucions -arxius, fons, col·leccions i museus- han fet possible aquesta mostra. Tots ells representen la dispersió i arrelament de les majorales i les cançons dels panderos al territori. Són: Arxiu de Bellpuig. Fons Valeri Serra i Boldú. Calaix d’imatges, Arxiu de la Federació de Cors Clavé, l’Arxiu Diocesà de Solsona, l’Associació Montepío de Auxilios Mútuos de Baells, BNC, CEDOC, Direcció General de Cultura Popular (amb permís de l’Abadia de Montserrat), Guillem Ballaz, Institut Cartogràfic de Catalunya, Institut d’Estudis Ilerdencs, Museu Casa Pairal de Perpinyà, Museu Cerdà, Museu Comarcal de la Conca de Barberà, Museu d’Arts Escèniques, Museu de la Música de Barcelona, Museu de Lleida i el Museu Etnològic i de Cultures del Món.