El programa, igual que a Hamburg, s’ha iniciat amb ‘Las constelaciones que más brillan’, de García-Tomás – Premi Nacional de Música el 2020 – estrenada el passat 15 d’abril. La peça estableix un diàleg amb l’obra homònima de l’artista mallorquí Pere Ginard, inclosa en el seu ‘Llibre de meravelles: Inventari il·lustrat de gairebé totes les coses vives, mortes i imaginades’ (Libros del Zorro Rojo), que està dedicada, al seu torn, a García-Tomàs. Una proposta que permet potenciar la textura i el timbre de l’orquestra.

En una entrevista a l’ACN, la compositora ha posat en valor l’oportunitat de mostrar la seva música a Europa de la mà de l’OBC, un fet que, assegura, no hauria estat possible d’una altra forma. “Estem parlant de sales de primer nivell, si no fos per aquesta gira, no estaria encara en posició que les sales vinguin a buscar-me i, en canvi, d’aquesta forma han pogut conèixer la meva música a Hamburg i Estocolm”, ha assegurat.

García-Tomás també ha recordat que una gira permet tenir “molt més contacte amb els músics”, així com amb el director i la mezzosoprano. “És una oportunitat magnífica”, ha insistit, “he sentit molta felicitat, ja que crec que s’està fent una molt bona feina”. D’altra banda, la compositora ha valorat molt positivament la rebuda del públic, el qual va rebre amb ganes de la seva proposta. “Crec que la interpretació també ha estat més madura, quan un repertori és nou l’han d’absorbir, i per això també ha estat una bona experiència”, ha afegit.

El nucli dur del recital ha estat format per tres obres de Maurice Ravel: el ballet ‘Daphnis et Chloé. Suite n.2’, l’exòtica ‘Shéhérazade’ per a orquestra i veu- a càrrec de la mezzosoprano Fleur Barron – i també ‘Pavane pour une infante défunte’, que compta amb la trompa com a protagonista. Ravel va ser un compositor francès del segle XX, conegut per les seves peces musicals innovadores i per les seves obres orquestrals d’arquitectura complexa però, a la vegada, sofisticada i precisa.

Segons Morlot, director titular de l’OBC, es tractava d’un repertori “exigent” que ha obligat als músics a treballar de valent per fer lluir la proposta. “Per mi és el millor orquestrador de la història de la música, per com combina els instruments, i com va d’un extrem a un altre, amb peces intimes i delicades, però també d’altres que destaquen per la seva força”. Per això, recordava que cal “ser fidel a la seva veu”, però també “ser capaç de mostrar tots els aspectes de la seva música”.

El concert s’ha complementat amb el cicle ‘Cinco canciones negras’ del compositor Xavier Montsalvatge. Després de l’èxit de la seva ‘Canción de cuna para dormir a un negrito’ – inclosa en aquestes cinc cançons- el català va escriure quatre cançons més al voltant de la poesia i la sonoritat antillanes per tal de completar l’obra que va donar projecció a la seva carrera internacional. En aquest cas Barron també ha participat en la seva interpretació.

A excepció de la versió oferta a Barcelona el passat 15,16 i 17 de març, en el cas d’aquests dos concert s’ha tocat un darrer tema als bisos, també de Ravel. Aquest ha estat ‘Ma mère l’oye’, un tema que està inclòs dins el primer disc de la integral del compositor francès que l’OBC que va sortir a la venda ahir dia 5 d’abril sota el segell discogràfic de L’Auditori.

L’actuació d’Estocolm ha estat la darrera de la gira, que ha posat punt i final a la proposta. De fet, per alguns dels intèrprets ha estat també la darrera experiència internacional amb l’orquestra, com per exemple per en Josep Maria Palau, membre de la OBC des de fa 37 anys. “Són els meus darrers concerts perquè em jubilo, i ha estat molt bonic poder tocar en aquestes dues sales”, ha afirmat. Tot i això ha admès que navega entre dos sentiments contraposats, per un costat “alegria” per tot allò viscut, però també “certa tristor” en pensar que ja no tornarà.

Igual que L’Auditori, les dues sales visitades formen part de la xarxa European Concert Hall Organisation (ECHO), l’organització que aglutina els auditoris i sales de concert europees més importants, per tal d’enfortir sinergies, crear projectes conjunts i propiciar l’intercanvi constant d’idees i metodologies. El 31 de març de 1944, l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), sota la batuta del mestre Eduard Toldrà, oferia el seu primer concert al Palau de la Música de Barcelona. Vuitanta anys després, la premissa sobre la qual es va aixecar l’OBC segueix intacte: ser un instrument compromès amb el gran repertori simfònic, el patrimoni musical català i la nova creació, alhora que un altaveu de la modernitat musical al sud d’Europa amb un fort compromís social i fortament arrelat a la ciutat.

Així ho assegurava el director de L’Auditori, Robert Brufau a l’ACN, valorant positivament haver pogut recuperar la gira després de la pandèmia, i fer-ho en dues “sales icòniques”. “Forma part de l’ADN de la nostra orquestra, i si a més podem portar repertoris d’autors del país, encara ho fem amb més orgull”, sostenia, recordant que en aquest cas la proposta de García-Tomás s’havia creat expressament per la ocasió.

Brufau afegia que és d’allò més important “la mobilitat” de la orquestra, per tal de “sortir de la casa on està acostumada a tocar”, un fet que també garanteix “el posicionament de la marca”. “La potència de Barcelona com a ciutat de música en majúscula cada vegada està més present, actuem en llocs excepcionals i això és un repte, però també una gran satisfacció”, insistia.