Paunezz reapareix amb una versió de la tradicional “La cançó del lladre”
A veu i guitarra elèctrica, l’artista versiona la balada popular catalana d’autor anònim.
Com si mai hagués marxat, Paunezz torna, i ho fa sense donar -ni necessitar- massa explicacions, permetent-se l’excentricitat de qui fa música en última instància per aquell gustet de llibertat. Irreverent, torna quasi sense anunci amb una revisió de “La cançó del lladre”, tradicional catalana, a cor obert i a veu i guitarra elèctrica.
A l’època en què vivim, en la qual tot sembla que només pugui fer-se amb estètica vintage, Carles Pauné porta la norma a l’extrem per fer-ne una seriosíssima caricatura, agafant una peça clàssica de l’imaginari nostrat i fent que prengui una corporeïtat sonora apta per les oïdes del segle actual. I molt més que això: tota una tesi que si alguna cosa pretén més enllà de fer de pont entre èpoques és experimentar amb els límits de cada una d’elles per extreure’n un residu anacrònic.
La primera referència que tenim d’aquesta balada és dins el “Romancerillo catalán” (1882), de Manuel Milà i Fontanals, amb el títol “Preso y libertado”. El guitarrista Miquel Llobet, ja al nostre segle, l’adaptà per a guitarra clàssica, i és d’aquest arranjament del qual parteix Paunezz per a dur-la al seu terreny.