Un documental homenatja la sala Zeleste a través d’imatges d’època i d’entrevistes amb els seus protagonistes
‘Zeleste: El record de tantes ocasions’, dirigida per Albert de la Torre, arriba aquest dilluns a l’In-Edit.
El documental ‘Zeleste: El record de tantes ocasions’, dirigit per Albert de la Torre, homenatja la popular sala barcelonina que va néixer l’any 1973 al carrer Argenteria, a través d’imatges d’època i d’entrevistes amb els seus protagonistes com Jaume Sisa, Mario Gas, Manel Joseph o Sílvia Gubern. En una entrevista amb l’ACN, De la Torre explica que, juntament amb Rafael Moll (qui va morir l’any passat), volien retratar “una sensació i un concepte i que el personatge (principal) fos el local i no les persones que hi treballaven”. El documental es projectarà aquest dilluns al Mooby Aribau Sala 5 en el marc del Festival In-Edit.
Quan Albert de la Torre i Rafael Moll van començar a pensar en tirar endavant el documental no tenien present que feia 50 anys del naixement de la sala. A més de tenir una forta amistat, feia anys que De la Torre i Moll col·laboraven en àmbits com l’editorial, teatral i musical. Albert de la Torre, que és també responsable de la programació del teatre la Gleva, ja havia fet documentals sobre Django Edwards i Pavlovsky, i va proposar a Moll fer un documental sobre Zeleste. De fet, la recuperació de la memòria li interessa molt i recorda que Moll va estar molt vinculat a Zeleste, on va ser-ne el director artístic.
De la Torre pensa que un documental “no és un reportatge periodístic ni una enciclopèdia”. En el cas de ‘Zeleste: El record de tantes ocasions’, volien “transmetre una sensació i un concepte i que el personatge fos el local i no les persones que hi treballaven, que fos un documental que les persones que van viure Zeleste recordessin les hores que hi van passar i les sensacions que hi van tenir”.
De la Torre destaca que “la música que es va començar a fer a Zeleste era perquè existia Zeleste”. Recorda que els músics es trobaven allà i s’animaven a tocar entre ells. “La part social ha donat com a resultat el llegat de Zeleste”, afegeix. D’aquí en va sorgir l’ona laietana i també s’explica com la sala esdevindria escola de música.
Assegura que “sense Zeleste no s’entendrien ni els festivals ni la industria musical d’aquest país”. La sala, afegeix, “va posar la rumba, el jazz i el rock a un nivell que sense el local no hauria existit”.
A De la Torre li interessa “molt recuperar aquesta visió de la Barcelona gamberra, capaç d’inventar-se coses que no existeixen”. Recorda que per obrir Zeleste Victor Jou va dir que es va inspirar en locals de Londres, però es mostra convençut que “aquí es van inventar una cosa nova”. A la Zeleste s’hi reunien “els hippies i els peluts, però també els arquitectes, els dissenyadors, escriptors i la gent de teatre. Allà es trobava tothom”, diu.
Un dels moments més especials del documental és Jaume Sisa damunt l’escenari interpretant ‘Qualsevol nit pot sortir el sol’. De la Torre destaca les actuacions de Sisa a la sala, però també de l’Elèctrica Dharma, Pegasus o Joan Albert Amargós.
Al documental hi apareixen entrevistats Jaume Sisa, Mario Gas, Manel Joseph, Sílvia Gubern, Dani Freixes, Ramon Parellada, Claret Serrahima, Eduard Altaba, Sabino Méndez o Rosana Torres. De la Torre explica que tant ell com Moll van parlar amb tothom que van poder dels inicis de la sala. Destaca que per exemple no entrevisten a ningú de l’Elèctrica Dharma o a Loquillo, però es parla d’ells al documental i hi apareixen imatges seves. Assenyala que no hi surt tothom, però molts si no surten parlant, hi apareixen en imatges.
Més enllà de les entrevistes, un punt clau del documental són les imatges d’època de Zeleste. Indica que ha estat molt important la col·laboració de TVE, que “tenen un arxiu magnífic, molt ben organitzat i amb molts bons arxivers”.
De la Torre explica que el repte més gran del documental ha estat “l’emocional” perquè a part que hi havia alguns dels protagonistes com el Gato Pérez o Pau Riba que havien mort, durant el procés del documental també va morir Víctor Jou, Martí Font i Rafael Moll, que no va poder veure-ho estrenat.
Així mateix, ha lamentat que existeix “una incomprensió de determinats entorns sobre el significat de posar el retrovisor sobre la memòria d’allò que som”. Insisteix en què “no s’entendria la cultura d’aquest país com és ara ni determinats moments que van fer de Barcelona un espai especial des del punt de vista cultural sense una generació que em doldria molt que fos una generació perduda”, assegura.
Víctor Jou va fundar la popular sala musical barcelonina el 1973. Zeleste es va traslladar del carrer Argenteria al Poble Nou l’any 1986, on mantindria el nom fins que l’any 2000, ja amb una nova propietat, es reconvertiria en la sala Razzmatazz. De la Torre apunta que sales de concert n’hi ha diverses a Barcelona, però no creu que hi hagi res que s’assembli a l’esperit de trobada més comunitari que hi havia a Zeleste. “La gent que fa coses, encara que siguin molt amics, treballen més en departaments estancs”.
Text: Pere Francesch/ACN