Lluís Vicent torna amb el seu rock visceral i cru
El músic valencià estrena ‘Libver’ amb deu cançons.
L’escriptor i músic Lluís Vicent ha editat nou disc, l’onzé en la seva carrera. ‘Libver’ arriba a les plataformes digitals amb el segell d’un dels millors lletristes dels darrers anys. L’artista valencià compta amb un nombre considerable de llibres publicats i diferents premis literaris i musicals.
Per al recent treball, la veu esgarrada de Lluís Vicent s’envolta, una vegada més, d’un grapat de músics de renom: Xavier Alamán al baix, Edu Olmedo a la bateria, Fede Fuster al saxo, José Manuel García a les guitarres i Sarah Rope als cors. La fórmula funciona; rock americà en valencià des del Cap i Casal.
L’univers creatiu de Lluís Vicent continua així imparable, contant històries pròximes a la realitat més dura i d’altres que caminen entre recursos retòrics i allò que l’autor vol que interpretem. La seva carta de presentació al disc no pot ser més literària i inquietant:
“Libver és un joc de paraules entre l’espanyol ‘libertad’ i l’anglés ‘fetge’, perquè sovint la lluita per ser u mateix i lliure és hepàtica i també ventral… Es mor sol, sense ponts de proximitats, com un núvol blanc aïllat al cel, la incomprensió és això mateix. Per això Pàtria és família, amb tots els colors de les flors amigues, i no obstant,estime que les cordes de la guitarra puguen estar separades però vibrant amb la mateixa cançó. Amb un pessic de sal entre les cames també encetem assajos i simulacres cap el darrer final. Però tard o d’hora, lentament, accepte amb serenitat d’aquest destí final on tot s’esvaeix, es desintegra i comença el cicle del carboni. Hi ha però xifres, horaris i calendaris que m’esgarrapen la cotna del cor, perquè són derrota, són esclavatge, són mort, quan el temps,sempre, s’imposa. Ací deixaré les meues mans treballadores, i una esperança democràtica en forma de diàleg, flors que al tallar-les em feren sentir un crit, i potser era meu, pluges de fang què apaguen la febra, llamps i trons que mostren el càstig i fundacions de la pau, llambordes de compassió per forjar el palau virtuós dels nous començars,i de nou el vent, sense espectres, ni pols… Aquest camí s’acaba i l’atzar fa revolta, si vols, quan atanses pas a pas, l’illa de l’experiència. Depén de tu fer el viatge fructífer o romandre com a estàtua,essent putxinel·li dels altres. Amb un peu rere l’altre, es fa la vida…”
Related Posts
David Mauricio mira enrere amb lucidesa a ‘Deixar-ho escrit’ →
Bardagí presenta el segon volum del seu homenatge a Serrat →
Un any després del col·lapse energètic, Tardor estrena ‘Si el món s’apaga’ →
