‘Absolutisme zen’, el rock conflictiu i frontal de Serpent
La celebració de la mort anunciada de les subcultures.
Punk? Hardcore? Més aviat vergonya i mandra cap a aquesta pregunta. Van començar el 2017 romantitzant el rock reinterpretat des dels preceptes del hardcore, a l’estil dels grups de Washington o San Diego. A això se’n va dir post-hardcore: una etiqueta pròpia d’èpoques d’abundància i avui completament innecessària.
Serpent fan servir ingredients sorollosos i crus, enriquint amb una mà i empobrint amb l’altra. Escoltat el resultat, el missatge et mossega la cara i la música avança com un tren de mercaderies que no té gaire cura de frenar abans dels revolts. Ni etiquetes, ni eslògans, ni clixés, ni zona de confort.
És un disc creat des d’una mirada crítica i alternativa, expresada a través del so. Aquest discurs empeny el grup a buscar la seva pròpia veu —tant musicalment com líricament— i a esquivar qualsevol exercici d’estil inofensiu. ‘Absolutisme zen’ són onze temes, onze vinyetes d’un món governat per una nova forma d’absolutisme que no necessita ser manifestament violent o evident per funcionar. Un absolutisme que, de manera calmada i sibil·lina, enterra sota contingut intranscendent i modes de cinc minuts qualsevol lluita o expressió de dissidència.
Liricament, el disc afronta —de manera asimètrica i personal— les formes amb què el món fereix: ensenyant la ferida i esperant empatia.
En aquesta ocasió, musicalment, l’artefacte ha sortit més robust. Cada cançó sembla tenir una missió clara i la porta a terme sense desviar-se del camí. Pel que fa a les sonoritats, l’ús d’elements més clàssics —cordes a mitja distorsió i bateries amb més ressonància que atac— fa que l’empenta final sigui més real i punyent, aconseguint cotes d’intensitat pròpies d’altres distorsions i velocitats.
El treball ha estat produït per la mateixa banda i enregistrat amb Marc Bòria i Xavi Escribano a Labedoble, i amb Albert Ibarra a Echo Estudi. La mescla ha anat a càrrec de Santi Garcia a Ultramarinos Costa Brava, i la masterització, de Víctor Garcia a Ultramarinos Mastering.
Related Posts
Sergi Carbonell publica un disc inspirat en els volcans →
‘Tutu turú’ dels Siderland, cançó en català més radiada →
‘Roïssos’, el Joan Miquel Oliver més autèntic i genuí →
