El trio osonenc Jaç Voraç publica ‘La conquesta de la segona innocència’

23 juny 2026

EP debut de cinc cançons que connecta espiritualitat i consciència política.

Les cinc cançons del debut dels osonencs Jaç Voraç beuen de la ciència i la mística i ens volen en una lluita espiritual que al seu torn és també lluita política. El títol de ‘La conquesta de la segona innocència’ s’inspira en part de l’obra i la filosofia de Lluís Maria Xirinacs: els adults, mals innocents que tot ho etiquetem, hauríem de reconquerir l’estadi inicial, aquell de quan de nadons no vèiem res perquè ho vèiem tot, tot un nucli, tot en u i res separat de res. Ah, amics: filosofia, espiritualitat i punk-folk-dub lisèrgic. Alto les seques! Amb tot plegat semblaria que Jaç Voraç són hippies i no senyores i senyors, que no ho són pas. El que no són és superficials (que ja n’hi ha prou i no és poca cosa).

La profunditat ve de pouar el fons i la forma i comença aquí amb ‘L’amo de l’humà’, potser la peça més política de l’EP on l’individualisme que sovint se’ns gira en contra es troba amb la dialèctica de classes de la mà d’un Xirinacs a cop de sàmpler tot fent-nos tocar de peus a terra. La reflexió individual continua a ‘Veus celestials’, refosa d’obra d’altres èpoques que es manté i reviu en el temps: no cal gaire més, “només vull beure aigua, tenir amistats, i el plat a taula”. I tu, en el fons, què més voldries? Entretant no hi pensem, s’obre pas ‘Energia’, a mode de lude separador de la cara A i la cara B i amb Xirinacs altre cop, aquí curteta i al peu, posant a l’hi-fi ciència i mística plegades tot parlant amb eloqüència i sense embuts. Sortim del pou i ens enlairem cap la cara B amb ‘Llenya al llenyer’, peça que teníem sentida doncs va ser single d’avançament: dualismes i cercles en un punk-rock-folc-dub ben rodó per entendre que tot va i tot torna i que cal confiar i que no cal més llenya al foc, no cal, nanos. L’enlairamenta pren aire de vol lliure final amb la cloenda de ‘Pardals, destrals, portals’, un exercici poètic de reggae acústic amb tocs de nyahbingi i crescendo elèctric final a base de jocs de paraules i fonemes per fer palesa la riquesa de la tan nostrada i enyorada llengua catalana i la immensitat del miracle de la vida, dos en un, amics i amigues.

El debut de Jaç Voraç encapsula amb gràcia i savoir-faire la dualitat constant del projecte i l’equilibri sònic on se sostenen. El trio format per l’Edu Pomanou a la guitarra i veu, l’Alfred Adu al baix i el Martí González a la bateria aguanta el tipus amb formació de mínims i molt reggae a les espatlles i es reforça amb les veus omnipresents de la Bruna Gonzalez i la Mar Pujol, alguna segona guitarra i stacatto aquí o allà, percus (arreu, sí) i algun arreglito de vents puntual de la Júlia Soler de Les Testarudes. Foc sí, reverbs i delays mai els justos, però sempre controlats per la mà esquerra del Ramonet Franch, a càrrec de la produ i del rec i el mix de tot plegat a Hostalerria Studios de Vic (el màster és del mestre Ricard Puigdomènec). Foc sí, artificis ara sí que no, perquè ja fa massa que demanem que ens cal la calma i la reserva d’un bon jaç on recuperar-nos de la voracitat de tot plegat.