On són els músics damunt l’escenari? Aquesta és una pregunta que ha planat els darrers anys en els concerts, especialment els de grups de música urbana. Un dels moments en què la pregunta va sonar més alta i crítica que mai va ser a la gira del Motomami World Tour de Rosalía de l’any 2022, que va ser un èxit, però va generar controvèrsia entre els crítics i part del públic per la falta d’instruments i de banda. Ara, però, quatre anys després i amb una proposta totalment nova, Rosalía està acompanyada en la gira de Lux Tour  per una vintena de músics de l’Heritage Orchestra. Un canvi substancial, que no és una excepció.

Júlia Serrasolsas, del grup Ginestà, va dir en una entrevista amb l’ACN que l’urban i el pop al principi es diferenciaven molt, però que ara veuen que la tendència de molts grups que abans anaven dues persones amb un DJ és anar incorporant més banda en les actuacions. En la mateixa línia Dan Peralbo va assenyalar a l’Agència Catalana de Notícies que tot torna i és cíclic i que es portaven ja molts anys veient un DJ i un cantant sols en un escenari i que «el públic té ganes de veure gent tocant, que se la juga i que es poden equivocar en qualsevol moment».

Hi ha grups més propers a la música urbana, l’electrònica i al pop com Mushka o The Tyets que han introduït banda en les seves actuacions. No obstant això, hi ha grups que els han incorporat gradualment. És el cas de Figa Flawas. En els primers directes del grup damunt l’escenari només hi havia Pep Velasco com a cantant i Xavier Cartanyà com a DJ. Velasco explica a l’ACN que van decidir introduir músics «d’una manera progressiva». Tot va començar amb la introducció a l’escenari d’una guitarra elèctrica per «donar-li joc al xou» i després d’una guitarra clàssica («més rumbera», diu) i una percussió. I ara, amb la nova gira del grup van un total d’11 músics en cada concert amb instruments de vents, teclats, percussió i bateria com es va poder veure per exemple al Canet Rock. A diferència d’altres grups, Velasco creu que en el seu cas la introducció d’instruments permet jugar més amb el públic i li donen «un rotllo més de xou que no tant d’escoltar al cotxe o a casa».

Flashy Ice Cream també va introduir un guitarra fa més de tres anys i l’any passat van sumar dues coristes i aquest any volen introduir bateria. El pas d’introduir guitarra el van fer perquè els ajudés a donar molt més joc en el directe i més interacció amb el públic. «Amb una guitarra pots crear moments més íntims i emocionals».

Yung Mare, de P.A.W.N. Gang, ressalta que en el seu cas va sortir de manera espontània quan van decidir que després de 13 anys als escenaris els tocava oferir un format diferent al públic que els hi són fidels. Ara van amb un bateria, un guitarra i en alguna cançó també han inclòs gralla i una caixa. Creu que això aporta més musicalitat. «Ens caracteritza el nostre argot i llenguatge i el fet de tocar amb instruments fa que la veu, que no deixa de ser un instrument, sigui més protagonista». Yung Mare apunta que en el seu cas va ser un deure que sentien que li devien al seu públic que segueix anant als seus concerts.

El cantant Xicu explica que sempre ha portat diferents formats de banda i creu que portar músics harmònics t’aporta «un color i un rotllo diferent». Confessa que li agrada combinar amb les pistes del disc disparades i les pistes que s’ha produït ell mateix.

Albert López, director general de Picap, creu que a Catalunya hi ha diversos factors que han fet que cada vegada més grups i artistes de la música urbana incorporin els músics en directe als seus xous. Un dels motius és «una evolució natural» que ja va viure el rap als anys 90 i és que quan un projecte musical com per exemple d’un grup de música urbana creix i arriba a escenaris més grans, el seu format de concerts, amb un MC i un DJ «sovint ja queda pobre a nivell escènic». López diu que per fer créixer la proposta l’habitual és incorporar una banda i altres elements com ballarins, visuals o efectes. Creu que una banda ajuda a «omplir molt l’escenari, dona més dinàmica i que el concert tingui més energia i més sensació d’espectacle».

Un altre motiu, en el cas concret de la música urbana catalana, és la «necessitat per part d’aquests artistes de reivindicar que el que fan és tan digne musicalment com qualsevol altre estil». Considera que durant tots aquells anys la música urbana, des de l’inici que va sorgir fins als moments d’ara, que ja porten uns anys com la música més mainstream del país, s’ha vist com «una música menor, com poc professional, amb poc coneixement musical per part dels que fan aquest tipus de música». I creu que «molts artistes també han incorporat els músics en directe per trencar amb aquest prejudici i demostrar aquesta musicalitat, aquest nivell de treball i artístic».

Des de Flashy Ice Cream, Sneaky Flex (Arnau Sabater) indica que a la resta d’Espanya i al món funciona un concert d’un artista amb un micròfon a l’escenari sense DJ «tirant» els temes sense banda, però a Catalunya aquest model s’ha criticat bastant i s’ha infravalorat. A Catalunya, detalla, perd molt de valor un concert amb un artista a l’escenari amb un micròfon i a la resta del món i d’Espanya el públic i els promotors «ho compren més». Per això, explica, han apostat per treballar un directe més pensat per Catalunya, on la gent connecta més quan hi ha una banda i els promotors en contracten més.

Pol Giancana, de Flashy Ice Cream, fa referència a artistes com C Tangana, que primer va fer rap i trap i després va introduir més elements des de guitarres espanyoles al ‘cajón’. «Si introdueixes aquests elements als teus discos, per què no introduir-los també damunt de l’escenari? Al treballar el nou disc estem introduint bateries i guitarres orgàniques i ens preguntem per què no ho posem sobre l’escenari». Giancana creu que la gran majoria han fet aquest canvi d’introduir instruments. «És un canvi orgànic i un canvi una mica necessari perquè cada cop la urbana té menys de trap i rap, i té més de pop, de rock, és com un gènere que s’ha fusionat tant que una guitarra damunt d’un escenari també li queda bé». 

Un altre aspecte important és el fet de crear moments irrepetibles. El director general de Picap apunta que amb una banda en directe els grups es poden «adaptar molt més» al que demana el xou en cada gira i a cada moment. «Pots improvisar, pots jugar amb els tempos allargar una part, o amb els bisos, fer moments especials». Assenyala que amb les bases pregravades això és «molt més difícil i quasi impossible» i fa que els concerts d’un grup s’assemblin molt. «Amb la banda tens molt més marge perquè cada directe tingui aquesta personalitat pròpia».

En aquesta línia, Velasco creu que en el cas de Figa Flawas la introducció d’instruments permet jugar més amb el públic i li donen «un rotllo més de xou que no tant d’escoltar al cotxe o a casa». «Sempre quan has de fer una proposta en directe i la vols fer créixer hi ha un punt que et demana sonoritats de música en viu, de posar música a escenari». Assegura que per a ells és una manera de créixer artísticament i en el sentit de fer un espectacle més complet. El cantant de Figa Flawas apunta que han anat creixent i madurant i a nivell estilístic reflexiona que s’està vivint un moment que, amb trets molts generals, «la riquesa de les arrels i de recuperar coses més properes impulsa molt a la música orgànica en viu».

Un altre factor que apunta López és «la naturalesa del circuit català». Detalla que els grans escenaris i els grans ‘catxets’ són els de les festes majors, que és el gran circuit, i els festivals més populars. En aquests contextos, el format banda està «més acceptat» perquè «funciona millor de cara a un públic que al final és molt ampli i és generalista». «Al final allà, el normal és que passin els artistes de moda de cada moment». Apunta que a Catalunya, per exemple, el circuit de sales més underground, de festivals petits, evidentment és «menys sucós, hi ha menys gent, menys diners».

El cantant Xicu creu que si l’urban ha apostat per portar bateria o banda en directe no és per una decisió estètica ni artística, sinó perquè els programadors «estan ancorats en la cultura de la festa major. Si no portes un format tradicional de banda típica de festa major no et programen i no admeten formats alternatius i més moderns. Això ha obligat els grups a muntar-se una banda o a sonar més catalans, quan fan música purament electrònica».

Xicu opina que va semblar que alguna cosa canviava i que per fi es podria gaudir de diversitat i música més de carrer, però «la festa major s’ho va fer seu i ha acabat obligant els grups a passar per l’adreçador i fer música de festa major un altre cop, disfressada d’urban, que es posen una gorra cap al costat i es fan fotos amb unes cadenes, però més enllà d’això són el mateix que Txarango i La Pegatina».

El raper Yung Rajola explica a l’ACN que s’ha parlat molt de música urbana, però assegura que no se l’ha respectat. «No s’ha respectat el llenguatge directe de la música urbana, ja sigui reggaeton, trap o rap, no s’han respectat els codis de la urbana. Mires com funciona Espanya i allí la gent és més lliure de fer el que li roti. La urbana és underground, punky i antisistema, encara que sigui mainestream». 

Text: Pere Francesch/ACN