Notícies Foto: Helena BellodFoto: Helena Bellod

El compositor i guitarrista, Smoking Bambino, treu el seu nou disc, “Llampigots i bufarandes”

6 setembre 2023

Un treball íntim, tranquil i assossegat que sortirà el proper dia 21.

“Llampigots i bufarandes” d’Smoking Bambino (Esteve Saguer Costa), és un disc íntim, tranquil i assossegat. Folk noctàmbul que beu molt de la cançó d’autor, però amb moments de certa explosió sonora i visceralitat, amb pinzellades de blues i tocs de jazz. Ens comenta que “la meva veu s’ha tornat més greu, trencada i rovellada amb el pas dels anys i és un bon contrapunt a les melodies calmades, aportant potser profunditat, foscor i tenebres a les cançons. Les lletres, escrites en primera persona, tot i que no tenen per què ser necessàriament autobiogràfiques, parlen de personatges marginals, d’amors que es trenquen, d’anhels i d’ansietats, de recerca i de fracàs, del retorn a la infància. Suposo que, com sempre, molt inspirades en els, per mi, grans autors de la literatura com Bukowsky, Kerouac, Fante i els mestres japonesos Dazai, Mishima i Kawavata”.

“Llampigots i bufarandes” són dues paraules inventades, que no existeixen als diccionaris, i que si algú es parés a pensar en elles, els hi podria donar el significat que volgués. Smoking Bambino en el moment d’inventar-les, les va utilitzar per expressar allò que no té sentit, com quan una persona se’n va per les branques i s’allunya del tema de conversa “els dies previs a començar a treballar en les cançons del disc, encara sentia que el fet d’enregistrar i publicar un disc eren “llampigots i bufarandes”.

Ens resalta també que durant “un temps abans havia estat escrivint un munt de cançons, gravat un disc amb banda i un altre en solitari. Les temporades que passava a Nova York tocant en locals començaven a donar els seus fruits i creia que em podia fer un lloc en aquella ciutat que tant m’agrada. Però de cop va arribar la pandèmia i vaig haver de tornar, amb la cua entre cames, en un dels últims vols abans no es tanquessin els vols internacionals. Va seguir un període d’estancament, la feina que havia fet i l’energia que hi havia posat em semblava inútil, tot i que mai és així, en aquell moment ho pensava, fins que un dia qualsevol, em vaig engrescar amb amistats en una discussió política on segurament en vaig sortir malparat. En tornar cap a casa, devien ser cap a les dues de la matinada, vaig començar a escriure la meva primera cançó en català, “El jou i la sang”, a les set del matí ja portava escrits uns tres folis i, tot i que mai l’he tornat a revisar, per a mi va ser obrir una porta que mai havia obert fins aquell dia. A partir d’aleshores, totes les cançons foren en català, se succeïen una rere l’altre i em tragueren de l’ostracisme artístic en el qual estava immers. Va ser una empenta del cor, un nou impuls sense meditació. Quan ja devia portar unes dotze cançons, el cap, que a vegades ve a posar ordre allò que surt del cor, es va fer aquesta reflexió: potser, si faig un disc en català i queda prou bé, serà més ben acollit entre el públic d’aquestes terres i em sortiran més “bolos” i qui sap si un xic més d’atenció mediàtica. En definitiva, que potser el vent serà més favorable que si cantes en anglès”.

Recordeu “Llampigots i bufarandes” surt el proper dia 21.

 

 

 




Comments are closed.

Back to Top ↑