Enric Hernàez, un cantautor imprescindible i discret de la música catalana
El cantautor barceloní era amant de la poesia i de les sonoritats inclassificables.
Ahir ens va deixar Enric Hernàez i Rovira (Barcelona, 1957 – 2025), un dels cantautors més personals i alhora més discrets de la música catalana contemporània. La seva trajectòria, que travessa més de quatre dècades, és un testimoni de fidelitat a la paraula poètica i a la recerca constant de noves sonoritats.
Hernàez va debutar a principis dels anys vuitanta amb cançons com ‘Carme’ i ‘T’he sorprès a mitja veu’. Ben aviat es va distingir d’altres cantautors de la seva generació per l’ambició musical i pel compromís amb una expressivitat rica i sofisticada. Discos com ‘Una foguera de Sant Joan en ple gener’ (1984), ‘La tardor a Pekin’ (1985) o ‘L’últim segon d’un gran somni’ (1990) mostren la seva capacitat per combinar el rock progressiu amb influències de Neil Young, The Beatles o la música brasilera.
Un dels trets més rellevants de la seva obra va ser la passió per posar música a la poesia. Hernàez va donar veu a autors com Mario Benedetti, Ángel González, Cristina Peri Rossi, Bernardo Atxaga o David Castillo, entre molts altres. El disc ‘Oh poetas salvajes’ (2002) i ‘No t’oblido ni quan l’aspra nit s’obre’ (2008) són exemples d’aquesta complicitat entre la lírica i la música.
Va ser una presència habitual al BarnaSants, el festival per excel·lència de la cançó d’autor, on va rebre el Premi BarnaSants 2011 per l’àlbum antològic ‘360 llunes’. També va col·laborar en projectes col·lectius, homenatges i bandes sonores, sempre fidel a un estil propi i inclassificable.
Enric Hernàez no va perseguir mai la comercialitat fàcil. Les seves cançons, profundes i plenes de matisos, exigeixen del públic una escolta atenta i oberta. Per això, encara que sovint va ser menys conegut del que mereixia, la seva obra ha quedat com a patrimoni essencial de la cultura catalana. La seva manera de transformar els versos en música, de fer-los viure amb sensibilitat i intel·ligència, el converteix en un referent imprescindible.
La mort d’Enric Hernàez ens priva de noves creacions, però no pas de la seva veu. Ens queden discos, concerts enregistrats i sobretot la memòria de la seva obstinació artística. Ell mateix deia que les cançons podien ser “himnes per a tothom o per a un mateix”. Avui, cadascú de nosaltres pot trobar-hi el seu propi himne.
Descansi en pau Enric Hernàez, i que la seva música continuï acompanyant-nos.
Text: Joan Manuel Fernández/OnaCat.Ràdio
Related Posts
‘Veig com neva’, el grup barceloní Joia treu el segon avançament del seu nou disc →
Per a The Tyets, l’estiu ‘Era això!’ →
Banda Neon, Buhos i Mon Dj estrenen la cançó d’estiu ‘El ventilador’ →
