Entrevista a Joan Barbé: “L’eivissenc és conservador, però un poc per supervivència”

27 setembre 2025

El grup Ressonadors protagonitza un fenomen social en cada concert, amb milers de persones que canten el repertori tradicional eivissenc en clau folk-rock i en català.

Els eivissencs Ressonadors trenquen esquemes, com ho demostren les més de 6.000 persones que van aplegar el 5 d’agost a les Festes de la Terra, a la vila d’Eivissa. Joan Barbé, també conegut per la seva feina amb Projecte Mut i Joven Dolores, va crear, fa 17 anys amb Omar Gisbert, aquest grup que ha col·laborat amb veus com ara Gerard Quintana (Sopa de Cabra), Cris Juanico (Ja T’ho Diré), Carlos Segarra (Los Rebeldes), Javier Vargas o Celtas Cortos. Ara, Ressonadors viuen un temps de reconeixement molt transversal, i el seu èxit ens parla d’una altra Eivissa que s’expressa més enllà de les discoteques i el món del turisme. Ens trobem amb Barbé en un escenari que coneix bé, el Teatro Ibiza.

Concerts multitudinaris a Eivissa fent cançons populars de l’illa en clau de folk-rock i en català. Què està passant amb Ressonadors?

Se’ns n’ha anat de les mans. Ressonadors va començar com un projecte per agafar cançons populars pitiüses que havia treballat el grup Uc, mític, i la nostra ambició era veure si podíem fer la mateixa feina amb un so més contemporani. Jo tenia por que no agradés a la gent major, o que a la gent jove no li entrés… Però va començar a agradar a tothom. L’any passat, en el concert de 15è aniversari, a Santa Gertrudis, hi havia més de 8.000 persones. I l’altre dia a Vila, 6.000. Un projecte de cançons populars, cantat en eivissenc, en català, al mes d’agost, amb un públic de famílies senceres, quan les discoteques són només a un quilòmetre d’aquí… Em posa ‘catxondo’ fer això i veure tota la gent cantant i plorant amb aquestes cançons.

Les cançons que als anys setanta va rescatar Uc continuen a l’imaginari sentimental dels eivissencs. Hi ha una memòria i una consciència que perduren.

Aquells discos seus plens de màgia, sí. Nosaltres hem treballat amb ells, i ens han explicat com treballaven. Als anys setanta, anaven amb una gravadora a casa d’una senyora vestida de pagesa, i l’enregistraven cantant al seu porxo aquelles cançons que no se sabia de qui eren i que potser tenien dos-cents anys.

Aquesta mena de treball de camp és el que feia Alan Lomax, l’etnomusicòleg nord-americà, adorat per molta gent moderníssima que, en canvi, potser no sap qui són Uc.

Sí, exactament. A Ressonadors ens ha sortit bé perquè ens hem oblidat un poc que són cançons populars. Una vegada, algú ens va dir que ‘Jo tenc una enamorada’, potser la més coneguda del nostre repertori, no la fèiem bé, perquè és una cançó de befa on una persona està enamorada d’una altra que li contesta de manera irònica “no mos veurem mai”. Nosaltres la fem amb un sentiment d’amor, amb pena. Però ningú pot assegurar què volia expressar el compositor de la cançó.

Per què connecten aquestes cançons tan antigues amb el públic jove?

Entenen la lletra i se la fan seva. Parlen de com era aquella Eivissa. Hi ha cançons paisatgístiques i romanços, com ‘Ses germanes captives’ o ‘Sona viola, sona’, i festives, com ‘Anàrem a Sant Miquel’. Cançons amoroses o de befa, iròniques o melancòliques, totes ens diuen coses de com som els eivissencs.

I com sou? Podríem dir que els eivissencs sou uns grans desconeguts. Se sol parlar d’una societat acollidora, que viu i deixa viure, tal vegada una mica conservadora.

Estic d’acord que l’eivissenc és conservador, però és un poc per supervivència. Si ser conservador és tenir respecte per sa teua tradició i pel folclore… Pensem que tot això aquí ha estat molt menystingut. Amb el ‘boom’ turístic ens hem sentit un poc envaïts. És un sentiment que tenim un poc. Si som conservadors, ens han obligat un poc a ser-ho, per sa nostra cultura i manera de ser. Som molt de “si tu ets amic meu i vens a Eivissa, tots els meus amics són els teus amics”. Som gent acollidora, per això està l’illa plena de gent de tot arreu.

L’èxit de Ressonadors ens parla d’una altra Eivissa, a banda de les discoteques, el luxe ‘vip’ i les platges de moda.

Fa un poc de ràbia que hi hagi aquest monopoli de la imatge d’Eivissa: que si Locomía, el Pachá, Amnesia… Hi ha més coses: les festes de Pou, el ball pagès, els tambors, flautes i castanyoles, el Pla de Corona… El Teatro Ibiza, on som ara, és un dels refugis de la música en directe de l’Eivissa autèntica, i hi ha pintors, escultors, amb projecció. Ja sabem que a Eivissa hi ha festa i discoteques i música electrònica. Molt bé, però hi ha altres coses. Estem un poc en aquesta lluita de formiguetes.

Amb Projecte Mut vas fer molta feina a Catalunya uns anys enrere. Com ho recordes?

Vam estar des de 2013 fins a 2019 a Catalunya. Jo vaig viure a L’Hospitalet. Vam fer quatre discos, i la cançó de l’estiu a TV3 (‘Junts’, 2015), i festivals com Canet Rock, l’Acústica de Figueres… Era un moment pre-1 d’octubre i estava tot molt sacsejat, molt calent, i nosaltres ens vam sentir un pèl descol·locats, perquè cantàvem en català, però no som catalans.

Vau portar el llegat d’Uc al folk-rock. Potser ara una nova generació el podria adaptar en clau electrònica, urbana o de reggaeton. Gèneres que molta gent adulta detesta.

Per què no? Les tradicions, si no evolucionen, es moren. M’ho deia n’Isidor Marí. Sí que s’ha de respectar moltíssim es cor de la cançó. Jo ja he sigut ‘hater’: el meu grup favorit era Nirvana i tot el que sortia d’allò era una porqueria. Però ara m’agraden també John Coltrane, i Cole Porter, i C. Tangana, i el reggaeton. No es pot odiar una música. Jo no sé fer-ho. Quan començaven els Beatles també es va dir que era un grup per a nenes i que el que tocaven era molt fàcil, quatre acords de guitarra.

L’influx de Nirvana s’aprecia més en el teu altre grup, Joven Dolores. De fet, quants grups tens en marxa actualment?

Projecte Mut ho vam deixar el 2019, però fa any i mig vam tornar, fent pocs concerts i només a Eivissa. En el sentit de fer terra, tocar aquí per a la nostra gent, i qui vulgui que vingui a veure’ns aquí, i que descobreixi Eivissa. Amb Joven Dolores sí que estem fent gires per fora. Hem fet quatre discos i els hem presentat per tot Espanya. I a més tinc un projecte més personal, Joan Barbé o Joan Barbé Group, més proper al jazz, la fusió i el rock progressiu. Som músics. El lampista arregla aixetes, i nosaltres fem cançons.

A Eivissa va actuar als anys 70 gent com Eric Clapton, Bob Marley i Thin Lizzy, hi han viscut un munt d’estrelles del rock, i fins i tot teniu un veí anomenat Pino Sagliocco, president de Live Nation España. Com és que no s’ha consolidat l’illa com a lloc per a la música en directe i tot ho ocupen els ‘discjockeys’?

No sabria contestar, jo crec que té a veure amb les etiquetes. Com més concís ets en la teua descripció més es queda, i Eivissa es va quedar com l’illa de la música electrònica. Aquí hi havia els membres de Queen, Led Zeppelin, Duran Duran… Els estudis Mediterráneo, on van gravar des de Judas Priest a Luis Miguel i Barricada… Continua venint gent: James Blunt és vesí meu. Però abans podia venir Mick Jagger, s’anava a fer un cafè al bar del poble i com a molt fotia quatre firmes i ja està. No se’l molestava. Avui en dia, amb els mòbils, els famosos s’amaguen un poc més. Continua havent-hi grans artistes que venen i viuen aquí, però no hi ha una escena, és una llàstima.

Es parla d’Eivissa com d’una illa ‘massificada’. Com ho veus?

Si ets a Eivissa a l’agost és evident que hi ha massa gent, massa cotxes i massa de tot. Però també es viu bé del turisme. Ens agradi o no. A mi m’agradaria que a Eivissa poguéssim viure de la nostra terra, de la patata roja eivissenca, la tomata, les herbes…, però no sembla sostenible, no? Alguna cosa no s’ha fet bé, perquè hi ha molt d’eivissenc emprenyat, i amb raó, però les generacions que estem ara alçant un poc la veu volem mostrar l’altra cara d’Eivissa. Pots venir aquí per les discoteques, però també a degustar els vins eivissencs o a menjar bullit de peix, o flaó, o orelletes. És un poc irritant que tot el que es digui d’Eivissa sigui negatiu. Eivissa és un dels llocs més cars del món perquè és un dels llocs més polits del món. Això és un paradís. Nosaltres el que diem és: “vine el mes de gener, el maig…, i ho veuràs”.

Hi ha un nou orgull o autoestima eivissenca?

Cada cop tenim menys por de ser nosaltres mateixos, de la cultura pròpia eivissenca, d’ensenyar les nostres cançons, els nostres vestits tradicionals, els nostres menjars. Jo tinc quaranta anys i quan en tenia vuit o deu, si els teus pares tenien trenta-dos cognoms eivissencs això es tractava d’una manera pejorativa. Ara s’estan girant ses tornes i es diu amb orgull “jo soc pagès, som d’aquí, de sa terra, i tota sa meus família ho és”.