‘Rara avis’ de Júlia és el primer avançament del seu nou disc ‘Oscil·lobatent’

3 febrer 2026

Aquest nou disc sortirá el pròxim dia 20.

‘Oscil·lobatent’ (Hidden Track Records, 2025), és el quart àlbum d’estudi de la formació alcoiana, un disc juganer, que s’esplaia amb les variables i la inestabilitat inherent als moments de canvi. Les lletres de les vuit cançons que conformen l’LP dibuixen imatges potents i traspuen un anhel per trobar possibles sortides després de moments de trencament. Es tracta, però, d’un afany optimista que no tem la inestabilitat intrínseca als canvis: al contrari, “tormo l’abraça i l’esprem amb curiositat per esbrinar on l’acabaran portant els sacsejos”.

‘Oscil·lobatent’ comença amb contundència. La línia de baix d’’Animal’ no deixa lloc a dubtes que entren aires de renovació a ca Júlia. ‘Rara avis’ suposa el punt àlgid d’aquesta disrupció respecte als sons anteriors, per curta, per condensada i per estrident, potent i distorsionada. Al llarg del disc, avancem de la mà d’un pop sintètic ple de referències, algunes deliberadament descarades, com les tiradetes de canya a Cate Le Bon que trobem en la polifònica ‘Ante meridiem’ o la versió sintètica del seu ‘Oh am gariad’, traduïda del galés al valencià en un acte que podríem qualificar de justícia sociolingüística. També ressonen, de manera més velada, altres formacions anglòfones com els canadencs Men I Trust o els anglesos Alt-J. Amb tot, pistes com l’optimista ‘Dalt’ ens recorden que Júlia mai ha abandonat del tot la llar, l’espai primigeni on ens construïm emocionalment. Aquest regust familiar que ens queda a la boca en escoltar tot el disc de cap a cap té un responsable: Javier Vicente aka Carasueño, el productor saragossà que, des de Lar de Maravillas, ja s’havia ocupat dels treballs anteriors del projecte alcoià. Lluny de fer que tot s’enlaire, es trenca i es queda fet un desastre, l’oscil·lobatència ha permés Júlia refermar el seu so. La combinació de guitarres lleugeres i de percussions suaus amb la veu acaronadora d’Estela, tot sempre embolcallat de sintetitzadors que filtregen amb el dream pop, converteixen el so de Júlia en un de recognoscible que a més, amb aquest treball, es reafirma i s’encunya com a propi. La cirereta del pastís la posa ‘Totes santes’, la cançó que tanca l’àlbum i que condensa a la perfecció l’esperit del treball. La pista arranca amb un udol llunyà i breu que deixa pas a una sonoritat espiritual, gairebé litúrgica. A mesura que avança la cançó, a la guitarra i a la veu se li sumen gradualment altres instruments que n’engrandeixen el so: primer un sintetitzador, després la percussió i encara més sintetitzadors. La melodia que s’inicia a mitjan cançó es va repetint com una lletania que t’embadaleix, com t’embadalien les cortines amb la seva dansa fantasmagòrica de finals d’estiu i que, quan ja no ho esperes, s’atura gairebé abruptament com la finestra que, de colp, es tancava d’una ventada i et rescatava del rapte a què t’havien sotmés les cortines i el seu ball amb el llebeig.