L’Editorial d’OnaCat.Ràdio
Catalunya gaudeix d’una escena musical vibrant i diversa, plena d’esdeveniments i de llocs emblemàtics que contribueixen a donar forma a la seva identitat cultural. Tot i així, una anàlisi crítica ens obliga a qüestionar-nos si aquests espais musicals, tant públics com privats, estan assolint tot el seu potencial. Mentre que alguns espais icònics com el Palau de la Música Catalana o l’Auditori de Barcelona continuen gaudint de gran prestigi, d’altres es veuen afectats per limitacions econòmiques, desigualtats de finançament, problemes de sostenibilitat i una desconnexió amb el teixit cultural local.
És evident que les grans sales de concerts, com el Palau de la Música i l’Auditori, gaudeixen d’un reconeixement inqüestionable, tant pel seu valor artístic com per la seva arquitectura singular. Tanmateix, aquest reconeixement sovint es tradueix en una concentració de recursos econòmics i atenció mediàtica que pot ofegar altres iniciatives. Aquests espais són majoritàriament accessibles per a un públic determinat, amb preus d’entrada sovint elevats i una programació de caràcter clàssic que no sempre aconsegueix captar nous públics.
La pregunta aquí és si realment s’està prioritzant l’accessibilitat i la democratització de la cultura, o si aquests espais s’han convertit en elements de luxe per a una elit cultural. Moltes vegades, les institucions públiques destinen una gran part dels seus pressupostos a aquests espais, mentre que petites sales independents o projectes musicals alternatius lluiten per mantenir-se vius.
Si ens allunyem dels grans equipaments, descobrim una gran diversitat de sales independents, espais d’autogestió i petits clubs que sovint representen el veritable pols de la música en directe a Catalunya. Sales com la Sala Apolo, el Sidecar o el Jamboree han estat espais essencials per al desenvolupament de noves veus, gèneres i escenes musicals. No obstant això, aquests espais sovint funcionen en condicions precàries, amb una dependència de l’autofinançament i la incertesa de les subvencions públiques.
Les polítiques culturals actuals no semblen proporcionar una estructura sòlida per a aquests espais. Mentre que els grans espais reben suport i ajudes constants, els locals petits pateixen per mantenir les seves activitats. A més, les normatives municipals, especialment a ciutats com Barcelona, han dificultat el funcionament de molts locals, amb restriccions de soroll, horaris estrictes i taxes elevades que no sempre es justifiquen. Aquesta situació deixa desprotegits els espais independents, limitant la seva capacitat de creixement i impacte cultural.
Catalunya ha viscut un veritable boom de festivals durant l’última dècada. Esdeveniments com el Primavera Sound, el Sónar o el Cruïlla han atret centenars de milers de visitants, generant un gran impacte econòmic i col·locant Barcelona i altres ciutats catalanes en el mapa internacional dels festivals de música. Malgrat aquest èxit, cal preguntar-se si el model de festival massiu és sostenible o si està afectant negativament la cultura local.
La massificació d’aquests esdeveniments genera problemes de sostenibilitat, amb un impacte ambiental i social que afecta la qualitat de vida de les comunitats locals. A més, molts d’aquests festivals estan orientats al turisme i atrauen un públic majoritàriament estranger, el que pot provocar una desconnexió amb l’escena local i amb els artistes emergents catalans. En lloc de donar veu a noves propostes o artistes del territori, sovint es prioritzen grans noms internacionals i els espais es transformen en plataformes comercials amb preus que exclouen una part important de la població.
Un altre aspecte crític dels espais musicals a Catalunya és la falta de suport estructurat per als artistes emergents i per a gèneres no comercials. Tot i que alguns festivals i espais ofereixen oportunitats per a artistes locals, aquestes sovint són insuficients. La majoria de sales, festivals i institucions culturals solen programar artistes ja consolidats o de gran popularitat, mentre que els artistes emergents i independents es veuen relegats a espais amb poc suport tècnic o logístic.
Això limita la diversitat musical i impedeix que nous talents puguin desenvolupar la seva carrera en condicions dignes. La falta de suport als artistes emergents va lligada a una estructura poc flexible en les polítiques culturals, que dificulta la incorporació de gèneres musicals alternatius. Per exemple, el jazz, la música experimental, el hip-hop i altres gèneres minoritaris sovint tenen poques oportunitats d’accedir a espais musicals consolidats.
Un dels problemes més urgents per als espais musicals és la sostenibilitat econòmica i mediambiental. La pandèmia de COVID-19 va evidenciar les febleses estructurals de molts espais, que es van veure obligats a tancar temporalment o fins i tot de manera definitiva. Aquesta crisi va deixar clar que la dependència d’un model de negoci basat principalment en la venda d’entrades no és sostenible, i que cal explorar alternatives.
A més, la sostenibilitat mediambiental és un repte que sovint queda en segon pla. Les grans sales i festivals generen residus i emissions que no sempre es gestionen de manera responsable. Tot i que alguns festivals han començat a implementar mesures sostenibles, com la reducció de plàstics o el foment del transport públic, encara hi ha un llarg camí per recórrer. La cultura hauria d’impulsar valors de respecte al medi ambient, i els espais musicals haurien de ser exemples de pràctiques sostenibles.
Davant d’aquestes realitats, sembla necessari replantejar la política cultural a Catalunya per crear un sistema més equilibrat i just per a tots els espais musicals. És fonamental promoure polítiques que no només beneficiïn els grans espais, sinó que també donin suport als locals independents i a les iniciatives emergents. Això podria incloure subvencions més accessibles per a petites sales, incentius per a la promoció de música local i facilitats per a la creació de nous espais en barris on l’oferta musical és escassa.
A més, la democratització de la cultura hauria de ser una prioritat. Els preus de les entrades i l’accessibilitat dels espais musicals han d’estar pensats per a tota la població, amb especial atenció a les classes socials menys afavorides i als col·lectius amb menys accés a la cultura. Un altre aspecte fonamental seria fomentar la diversitat de gèneres musicals i donar visibilitat a artistes emergents a través de programes de suport específics.
Els espais musicals a Catalunya, tot i el seu gran potencial, es troben amb obstacles importants que impedeixen que esdevinguin veritables motor de canvi cultural i social. La concentració de recursos en grans espais i festivals, la precarietat dels locals independents, la manca de suport als artistes emergents i la poca atenció a la sostenibilitat són aspectes que requereixen una anàlisi profunda i accions contundents.
És urgent replantejar les polítiques culturals per fomentar un ecosistema musical més divers, inclusiu i accessible, que reflecteixi la riquesa cultural de Catalunya i que respongui a les necessitats d’una societat que demana una cultura més democràtica i accessible. Només amb una gestió equilibrada dels recursos i un suport real a tota la comunitat musical es podrà construir una escena que no només sigui un orgull per a Catalunya, sinó també un referent de canvi social i cultural.
