Editorial

La fi de l’etiqueta única: quan el català va deixar de ser un gènere musical

L’Editorial d’OnaCat.Ràdio

Durant dècades, la indústria, les institucions i els mateixos mitjans de comunicació van cometre un error conceptual persistent: tractar la «música en català» com si fos un gènere musical en si mateix. Semblava que cantar en català obligava a formar part d’un mateix sac homogeni, una mena d’etiqueta calaix de sastre on convivien projectes que no tenien absolutament res a veure en termes sonors, des del rock català dels noranta fins a la darrera onada del mestissatge festiu. Avui podem afirmat sense embuts que aquest paradigma ha mort definitivament.

L’explosió de la diversitat i el canvi de paradigma

L’escena musical actual en la nostra llengua viu el moment de més riquesa, maduresa i diversitat de la seva història recent. La gran revolució d’aquesta nova generació d’artistes no ha estat només estètica o de so, sinó d’actitud: el català ha deixat de ser una eina de reivindicació o una gola de resistència per convertir-se, senzillament, en l’idioma natural i orgànic amb el qual una generació s’expressa, s’enamora, balla i es frustra.

Només cal mirar el mapa sonor actual per entendre que la uniformitat és cosa del passat:

El pop urbà, el reggaeton i l’autotune s’han apoderat dels altaveus dels més joves amb propostes fresques i produccions d’alt nivell (Mushka, Julieta, Flashy Ice Cream).
El pop massiu i festiu ha aconseguit traspassar totes les fronteres generacionals i de públic (The Tyets, Figa Flawas).
L’indie, la cançó d’autor i la lírica narrativa viuen un moment d’or (La Ludwig Band, Socunbohemio, Triquell).
La fusió d’arrels, la tradició i l’electrònica continuen redefinint la identitat des de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears.

El nou comportament de l’oient

La dada verídica que ho canvia tot és sociològica i de consum. El públic més jove ja no escolta una cançó «perquè està en català» ni per quota de país. L’escolta perquè la producció és excel·lent, perquè la tornada és addictiva i perquè competeix en igualtat de condicions al seu feed de Spotify, TikTok o Instagram al costat del darrer llançament de Puerto Rico, Londres o Atlanta. La llengua ha deixat de ser un filtre o una barrera per ser un vehicle natural.

El paper que ens pertoca com a mitjà

Aquest canvi de cicle ens obliga als mitjans de comunicació a fer una profunda autocrítica i una actualització rigorosa. Ja no té cap sentit cobrir la música feta en català des de la condescendència, el paternalisme o la simple quota cultural. L’escena ha madurat prou per exigir i merèixer un periodisme musical exigent, rigorós, analític i sense complexos.

El nostre compromís com a mitjà serà explicar aquesta realitat tal com és: sense etiquetes reductores, analitzant la indústria des de les dades i el context, i donant veu a les propostes que estan redefinint la banda sonora del nostre temps. El català ja no és un gènere musical; és, per fi, el nou ‘normal’.