València tindrà la seva nit amb Feliu Ventura, el 14 de febrer
El Teatre Martín i Soler acollirà la presentació valenciana de ‘Tot el que hem guanyat perdent’.
Feliu Ventura presenta a València el seu nou disc, Tot el que hem guanyat perdent, el treball que suposa el seu retorn als escenaris després de mesos recorrent teatres, festivals i places de tot el territori. La cita és el diumenge 14 de febrer, a les 19.30 h, al Teatre Martín i Soler de Les Arts, en un dels concerts més esperats de tota la gira i el que consagra la capital del Túria com un dels escenaris centrals d’aquesta presentació.
El concert no serà un simple repàs del disc. Per a la nit de la presentació a València, el músic xativí ha preparat sorpreses a l’escenari que es desvetllaran a poc a poc en les setmanes prèvies a la cita, i que prometen convertir aquesta presentació en una de les nits més especials de tota la gira.
El disc ha situat Feliu Ventura entre els finalistes dels Premis Ovidi, amb dues nominacions: Millor disc de cançó, per ‘Tot el que hem guanyat perdent’, i Millor lletra, per ‘Com un sol segant el cel’. El Col·lectiu Ovidi Montllor lliurarà els guardons de la XXI edició el dissabte 21 de novembre, a les 19 h, al Teatre Auditori de Dénia.
La cita forma part del cicle de Músiques Valencianes que Les Arts dedica cada temporada a la creació musical del país, una programació que en aquesta ocasió porta el nom de Feliu Ventura.
Amb ‘Tot el que hem guanyat perdent’, Feliu Ventura signa un disc madur, que ja tocava. El treball reafirma la seva veu poètica i compromesa, fidel a la idea que allò personal és polític, però l’embolcalla amb una sonoritat renovada: l’arrel pop-folk acústica que sempre l’ha caracteritzat conviu ara amb noves textures electròniques, gràcies a la producció de Genís Ibáñez, que hi aporta un aire gairebé cinematogràfic.
Les cançons parlen de la pèrdua en les seves múltiples formes, però no s’hi instal·len: també hi ha lloc per a l’esperança que neix dels desencerts i les derrotes. El disc explica el desig de perdurar, de projectar-se amb els altres cap al futur i de continuar imaginant vides compartides malgrat les renúncies i les ferides. Un viatge col·lectiu on la cançó torna a ser eina de transformació, d’abraçada i cura, i on perdre es revela també com una manera —potser necessària— de guanyar.











