‘El país de les flors’ de Biel Martí

27 maig 2024

El barceloní publica el seu quart àlbum el proper 6 de juny.

Després de publicar dos àlbums durant el 2023 (‘Somnis per a tu i per a mi’ i ‘La llum que portes dins’), Biel Martí presenta el seu treball més ambiciós. Una obra que beu clarament del folk i de la música d’arrel americana, però aquest cop tenyida amb tonalitats més pròximes al rock i al pop, sense deixar de banda la faceta de cantautor que Biel Martí porta a tot arreu.

Amb guitarres elèctriques, violins i una bateria que havia mancat en els últims treballs del músic barceloní, les tretze cançons de l’àlbum naveguen per diferents sonoritats, des d’un rock festiu a la inicial ‘El país de les flors’, fins a una balada èpica i emotiva plena de violins com la melancòlica ‘Tot allò que no hem viscut’, passant per una cançó que es podria quasi entendre com una cançó de bressol amb inspiracions bluegrass, com és ‘Criatures de la nit’.

Sota la producció de David García, que també posa les guitarres elèctriques i el baix, amb Clàudia García-Albea al violí i Andreu Moreno a la bateria, Biel Martí es rodeja de grans músics per construir les tretze noves històries que afegeix al seu repertori. La inspiració dels clàssics que sempre han acompanyat la seva música com Townes Van Zandt, Joni Mitchell o John Prine es troben de cara amb sons que poden arribar a recordar a grups tan diversos com Tom Petty, Els Pets o els Turnpike Troubadours.

Biel Martí diu:

“‘El país de les flors’ és el títol d’aquest disc, però també és un país ple d’amor. Això és el que intenta plasmar aquest quart àlbum. Tretze cançons que abracen les emocions que comporta una relació, des de la passió primaverenca dels moments més dolços fins a l’amargor colpidora d’una realitat on les històries no sempre acaben bé.

Una relació complicada, que navegava entre l’amor més intens fins a una dependència acollidora, però nociva, passant per una amistat que ha florit i mai no morirà, i que ha acabat donant un petit arc narratiu a aquestes cançons. I és que l’amor no és més que la pròpia vida. Alts i baixos que dia a dia ens canvien, ens alteren i ens fan créixer, en conjunt o com a individus. I la música és la meva forma de plasmar la vida, així que en aquest cas, volent escriure cançons d’amor, era inevitable que de la guitarra el paper i el boli en sortissin cançons alegres i tristes. Tendres i sensuals. Màgiques i realistes.

Entre aquestes cançons també, però, hi ha lloc per l’amor propi. I és que després de més d’un any allunyat de les addiccions, aquest amor que m’ha acompanyat i que es veu reflectit en les lletres de les cançons també ha crescut dins el meu propi jo. I és una cosa increïble.”