Les Bandes Tribut a Catalunya: entre la nostàlgia i la passió per la música en viu

Editorial d’OnaCat.Ràdio

A les nits d’estiu de qualsevol municipi català —siguin festes majors, revetlles o cicles de concerts— és cada cop més habitual sentir sonar, com en un déjà-vu musical permanent, les melodies de Queen, Dire Straits, Abba, The Beatles, Bruce Springsteen o Mecano. Però no es tracta dels autors originals, sinó de les anomenades bandes tribut —formacions musicals que es dediquen exclusivament a imitar, de la manera més fidel possible, el so, l’estètica i el repertori de grups i solistes mítics del passat.

Aquest fenomen, que va començar fa dècades en països com els Estats Units o el Regne Unit, ha arrelat amb força a Catalunya els darrers anys, fins al punt que, en molts casos, les bandes tribut omplen més places, pavellons i teatres que molts grups amb repertori propi. En aquest context, cal fer una reflexió seriosa: què diu això del nostre ecosistema cultural i musical?

És evident que les bandes tribut responen a una demanda molt concreta: la nostàlgia. El públic vol reviure les emocions associades a cançons que formen part de la banda sonora de les seves vides. I sovint, fer-ho a través d’un espectacle en directe —encara que no sigui l’original— ofereix una experiència emocional potent i assequible. En aquest sentit, aquestes bandes tenen una funció de servei cultural popular: democratitzen l’accés a una part del patrimoni musical mundial, revivint-lo amb passió i ofici.

A més, molts dels músics que formen part d’aquestes bandes tenen un alt nivell tècnic, i alguns d’ells provenen de trajectòries professionals consolidades. No es tracta, doncs, de simples imitadors amateurs, sinó de professionals que aporten talent, treball i respecte al repertori que interpreten.

Tanmateix, la proliferació d’aquestes bandes també genera interrogants incòmodes. En primer lloc, hi ha la qüestió de l’espai que ocupen dins la programació cultural: en una època en què les institucions públiques i privades tenen pressupostos cada cop més ajustats, apostar per una banda tribut sovint és una decisió segura —tant pel cost com per la capacitat d’atreure públic—. Això, però, pot desplaçar els artistes que presenten obres originals, en llengua catalana o no, i que intenten innovar o explicar la realitat contemporània amb veu pròpia.

Quan una programació de festa major, festival o sala de concerts prioritza sistemàticament els tribut per damunt de la creació nova, es llança un missatge preocupant: que el passat és més rendible que el present. Que és més segur recordar que arriscar. I això pot tenir efectes devastadors en les generacions emergents de músics.

Catalunya ha estat històricament un país de creació musical intensa. Des de la Nova Cançó fins a l’escena indie actual, passant pel pop-rock en català o les propostes més alternatives, s’ha generat un teixit ric, divers i compromès. Però aquest teixit és fràgil, i cal alimentar-lo contínuament amb suport institucional, mitjans de comunicació compromesos i, sobretot, públic disposat a escoltar allò nou, allò propi.

Les bandes tribut, si bé poden conviure amb la resta de propostes, no poden substituir-les. Si els escenaris s’omplen majoritàriament de reproduccions del passat, el futur es queda sense veu. Cal recuperar l’esperit d’aposta, d’obertura i d’experimentació. Donar més espai a les bandes locals, als projectes en català, a les iniciatives arriscades, és una responsabilitat col·lectiva.

Els ajuntaments, les diputacions i altres organismes públics tenen un paper clau en aquesta dinàmica. És comprensible que vulguin oferir espectacles que agradin a un públic ampli, però aquesta voluntat no pot anar sempre en detriment de la creació. Potser cal pensar en criteris de programació equilibrats: si hi ha una banda tribut, que també hi hagi un grup local. Si es recupera la memòria sonora dels anys 80, que també es faci lloc als que parlen de l’ara. És una qüestió de responsabilitat cultural i de justícia amb els creadors d’avui.

També cal exigir als mitjans públics i privats que donin més visibilitat a la creació musical catalana contemporània. Sense una aposta decidida pels canals de difusió, els projectes nous tenen molt difícil arribar al públic.

Les bandes tribut tenen el seu lloc i poden formar part d’una oferta cultural rica i plural. El problema no és la seva existència, sinó la seva hegemonia en determinats circuits. Quan el tribut eclipsa la creació, la cultura es converteix en museu. I si la cultura es fossilitza, deixa de dialogar amb el present i amb el futur.

En definitiva, la clau està en l’equilibri: cal respectar i gaudir del llegat musical que aquestes bandes reinterpreten, però sense oblidar que el motor real de qualsevol cultura viva és la creació constant. Reviure el passat és un plaer legítim, però no pot ser l’única banda sonora d’un país que vol mirar endavant.

(Editorial publicada amb voluntat de diàleg amb el sector musical i cultural català. Esperem que aquest text ajudi a obrir una reflexió col·lectiva sobre el present i futur de la nostra escena musical.)




Comments are closed.

Back to Top ↑