Editorial

El rock actual a Catalunya: Resistència, mutació i futur

Editorial d’OnaCat.Ràdio

En ple segle XXI, quan les modes musicals s’escampen i s’esgoten a la velocitat d’un vídeo viral, parlar de rock a Catalunya és parlar d’un moviment que, lluny de desaparèixer, ha mutat, resistit i crescut entre les esquerdes del sistema. Potser ja no omple estadis com els darrers als anys daurats dels 90, potser no és el so que regna a les ràdios comercials, però el rock català actual viu, batega i es transforma, sovint a contracorrent, però fidel a la seva essència: una actitud, una veu pròpia, una manera d’estar al món.

El paisatge musical català s’ha tornat més plural i, en conseqüència, també més complex. El rock —en les seves múltiples derivacions— ja no és un sol corrent sinó un delta extens on hi conflueixen estils diversos: el post-rock introspectiu de grups com Cala Vento o Exxasens, l’indie-rock amb accent propi de formacions com Mourn o La Ludwig Band, o la contundència alternativa de bandes com Smoking Souls o Doria. Fins i tot les fronteres entre el rock, el pop, l’electrònica i el punk es desdibuixen, creant híbrids que reflecteixen una generació farta d’etiquetes, però compromesa amb la creació.

Un dels fenòmens més remarcables és la descentralització. Si fa unes dècades el rock català s’identificava sobretot amb Barcelona i alguns focus com Girona o Lleida, ara l’escena s’ha estès arreu del territori. El fet de cantar en català ja no és un gest polític de resistència com ho fou a finals dels 80, però sí que manté una dimensió de reivindicació cultural, especialment entre les bandes emergents. El català ja no és un obstacle sinó una possibilitat més per explorar sonoritats, ritmes i narratives pròpies.

La consolidació de segells independents com Bankrobber, Hidden Track Records, Satélite K o Propaganda pel Fet! ha estat clau per a donar sortida a una nova fornada de músics. Aquests segells, amb pocs recursos però amb una convicció fèrria, han apostat per una escena que aposta pel directe, per l’arrel i per la llibertat creativa. En paral·lel, festivals com el Vida, el Canet Rock, l’Embassa’t, o l’Acampada Jove han ofert altaveus per a aquestes propostes, generant complicitats i comunitat. Fins i tot en entorns marcadament urbans o digitals, on l’electrònica i el trap han guanyat pes, el rock ha sabut reinventar-se, dialogar-hi o fins i tot oposar-s’hi.

És cert que el rock a Catalunya no viu un moment de masses, però sí un moment de qualitat i resistència. En un context dominat per la immediatesa, la música rock —amb els seus solos, les seves lletres treballades i les seves estructures més llargues— continua sent un espai per a la reflexió, la crítica i l’autenticitat. I això no és poca cosa. En un món ple de falses promeses i discursos prefabricats, que un jove decideixi pujar a un escenari amb una guitarra per cridar el seu desencís, la seva ràbia o la seva esperança és, encara avui, un acte revolucionari.

També cal reconèixer el paper cada cop més rellevant de les dones en l’escena. Si durant anys el rock català era un espai essencialment masculí, avui les dones hi tenen una presència creixent i decisiva. Projectes com els de Joina, Tarta Relena (en el seu vessant més experimental), o Marialluïsa (amb una estètica més indie però clara arrel rockera) mostren que el futur del gènere passa per la diversitat i la inclusió.

El repte, ara, és mantenir aquest ecosistema viu. La precarietat dels músics, l’augment dels costos per gravar i girar, la dependència de subvencions o el domini de les plataformes digitals condicionen una escena que necessita suport institucional, però també una ciutadania que aposti per la cultura com a bé comú. Calen emissores que apostin per la música en català i en directe. Calen espais per a l’experimentació. Calen crítiques honestes i públiques que valorin el talent local sense complexos.

El rock a Catalunya no ha mort ni morirà. Potser ha deixat enrere el seu paper d’hegemònic, però ha guanyat llibertat, riquesa i profunditat. I potser, precisament per això, és més necessari que mai. En un món saturat de soroll, el rock català actual és un crit que encara ressona entre la gent que vol sentir, pensar i compartir. Un crit que, si sabem escoltar-lo, encara ens té molt a dir.