OnaCat.Ràdio

Editorial

L’Editorial d’OnaCat.Ràdio

L’allau de comiats de bandes i solistes en la nostra llengua és un crit d’atenció que OnaCat.Ràdio, com a veu de referència en tot el territori, no pot ni vol ignorar.

Des d’OnaCat.Ràdio mirem amb una profunda inquietud la crònica cultural dels darrers mesos. El que inicialment semblaven decisions puntuals o tancaments de cicle naturals s’ha convertit en un degoteig constant i alarmant. Cartes de comiat a les xarxes socials, gires de «fins aviat» que fan olor de «fins mai» i micròfons que s’apaguen definitivament. De les valls d’Andorra a les costes de l’Alguer, de la tramuntana de Perpinyà a les platges de Guardamar, el silenci està guanyant una partida que no ens podem permetre perdre.

Com a emissora que connecta diàriament amb més de deu milions de veus, assumim la nostra responsabilitat. Cada vegada que una formació musical es desfà o un solista decideix que el preu de continuar és massa alt, el nostre altaveu perd un matís, un accent i una manera única d’entendre el món. La pèrdua no és només musical; és una pèrdua d’identitat col·lectiva. I el diagnòstic és clar: aquests comiats no responen a una falta de talent o de creativitat —tenim l’escena més rica i variada de les darreres dècades—, sinó a un ecosistema que està cremant els seus creadors.

La indústria del desgast

La realitat que detectem des de la redacció d’OnaCat.Ràdio és crua i complexa. Els nostres artistes viuen atrapats en una estructura que sovint prioritza la immediatesa de l’algoritme per sobre de la maduració del projecte. El desgast de la gestió independent, la burocràcia asfixiant i una precarietat estructural que obliga a la multiactivitat estan empenyent els músics al límit de les seves forces.

Quan la logística de la carretera, la pressió de les xarxes socials i la inestabilitat econòmica pesen més que la satisfacció d’omplir una sala, el projecte es trenca. Tant si és la ruptura d’una «família» que ha compartit mil hores en un local d’assaig, com si és la solitud d’un solista que carrega tot el pes de la seva carrera a l’esquena, el resultat és una ferida en la nostra cultura que triga anys a cicatritzar.

Un mercat fragmentat, una llengua compartida

Des d’aquest altaveu territorial, volem fer una reflexió sobre les barreres que encara avui limiten la nostra música. Una banda de Manresa hauria de poder ressonar a Palma amb la mateixa fluïdesa que un solista de Castelló ho fa a Perpinyà o a l’Alguer. Si els nostres artistes senten que toquen sostre massa ràpid és perquè, massa sovint, les fronteres administratives s’imposen a la realitat cultural.

La nostra llengua, amb catorze milions de parlants potencials, no és un mercat petit; és un oceà de possibilitats. El repte és fer que els circuits siguin reals i efectius. Si no som capaços de construir ponts sòlids entre els diferents punts del territori, estem condemnant els nostres músics a la repetició i, finalment, a l’exhauriment.

La crida d’OnaCat.Ràdio

Aquest editorial no vol ser només una lamentació, sinó una declaració d’intencions. OnaCat.Ràdio referma avui el seu compromís: serem el refugi de les veus que busquen el seu lloc i l’altaveu de les bandes que es resisteixen a callar. Però la ràdio sola no pot salvar la música. Necessitem un públic que entengui que el consum de música local és un acte de sobirania cultural, unes institucions que tractin la música com un sector estratègic de primer ordre i una indústria que cuidi les persones amb la mateixa intensitat que cuida les xifres de reproducció.

Quan un músic penja la guitarra, tots som una mica més pobres i el nostre món es torna una mica més petit. Des d’OnaCat.Ràdio, continuarem apujant el volum. Seguirem obrint els micròfons a qui té alguna cosa a dir i seguirem reivindicant que la nostra música és el batec que ens manté connectats com a poble.

El nostre compromís és clar: no serem l’emissora que només narra els adéus; volem ser l’emissora que ajudi a construir els futurs.