Editorial

L’Edat d’Or de la música en català

L’Editorial d’OnaCat.Ràdio

Si mirem enrere, la dècada dels 2020 serà recordada com la del gran trencament de sostres de vidre per a la cultura catalana. Però és aquest 2026 el que s’erigeix com la clau de volta de tot l’edifici. Ja no estem davant d’un fenomen passatger ni d’una moda lligada a un algoritme de TikTok; el panorama musical en català es presenta avui com un ecosistema madur, divers i, sobretot, econòmicament autosuficient.

Una nova hegemonia ràdio-digital

El gran titular d’aquest inici d’any és, sens dubte, la plena implementació del nou marc regulador. Per primera vegada en dècades, les ràdios musicals han hagut d’adaptar-se a una realitat on el 25% de la seva emissió és en la llengua del país. Però el que podria haver estat una transició traumàtica ha resultat ser un tràmit natural. Per què? Perquè la producció actual és tan voraç i de tanta qualitat que les emissores ja no han de “buscar” cançons per omplir la quota; les cançons ja estan ocupant els primers llocs de les llistes de reproducció de forma orgànica.

Aquest 2026, l’anomenat “so de l’era post-pandèmia” ha cristal·litzat en una barreja perfecta entre el pop urbà, el reggaeton de factura local i una nova cançó d’autor que ha perdut la por a l’electrònica i a l’autotune.

La dualitat del cartell: De la nostàlgia a l’avantguarda

El mapa de festivals d’enguany ens mostra dues realitats que conviuen en una harmonia curiosa:

El relleu dels gegants: Estem assistint a l’adeu d’una generació. Amb la gira de comiat de La Fúmiga i el descans indefinit d’altres bandes mítiques del “mestissatge”, es tanca un cicle de vint anys. Tanmateix, el buit no existeix. La rapidesa amb què noms com Julieta, Mushkaa o The Tyets han omplert els escenaris principals demostra que el públic jove té una gana voraç de referents propis.
La transversalitat estilística: El 2026 és l’any on els gèneres es dilueixen. Ja no hi ha “festivals de rock” o “festivals de pop”. Un mateix escenari pot acollir el folk psicodèlic d’unes Tarta Relena internacionalitzades i, tot seguit, el trap més cru procedent dels barris del cinturó de Barcelona o de la perifèria de Girona.

El repte de la “bombolla” festiva

No obstant això, no tot són flors i violes. Des dels sectors més crítics de la indústria es comença a advertir d’una certa “gentrificació sonora”. L’èxit massiu del pop festiu i el bon rotllo ha generat una uniformitat en molts cartells municipals. El risc per a aquest 2026 és la saturació: que la música en català es converteixi en un producte de consum ràpid per a festes majors, perdent la capacitat de risc artístic.

Afortunadament, la proliferació de segells independents i l’augment de les ajudes a la creació estan permetent que propostes més arriscades —aquelles que no busquen el “hit” de l’estiu— trobin el seu espai en circuits de sales petites i mitjanes, que viuen una segona joventut gràcies a un públic que torna a valorar la proximitat.

L’exportació com a frontera final

Finalment, el 2026 és l’any de mirar cap enfora. Amb la col·laboració cada cop més freqüent entre artistes catalans i productors de l’escena llatinoamericana o europea, la barrera idiomàtica s’està tornant irrellevant. El català sona a les discoteques de Madrid, als clubs de Berlín i als festivals de Mèxic no com una curiositat folklòrica, sinó com un exponent més de la globalització sonora contemporània.

Una victòria de l’autoestima

En definitiva, el panorama musical d’aquest 2026 és el reflex d’una societat que ha decidit no demanar permís per existir. La música ha estat, és i serà la punta de llança de la llengua, i mai com ara s’havia sentit tan viva, tan sorollosa i tan lliure de complexos. El repte ara ja no és sobreviure, sinó continuar sorprenent-nos.