Smoking Bambino ens sorprèn amb un segon disc en català, ‘Cans d’amor’

21 octubre 2024

Un treball que es publicarà el 29 d’octubre i en el que la veu esgarrapada de l’alter ego d’Esteve Saguer és un dels punts forts.

El 2023 apareixia ‘Llampigots i bufarandes’, el primer disc en català del músic Smoking Bambino, un projecte que va néixer el 2008 com a alter ego del gironí Esteve Saguer. Enguany ens regala un segon disc en la llengua de casa, amb un títol que en aquest país només podia sortir de quatre caps privilegiats i eixelebrats que tenen la capacitat innata de jugar amb la llengua: Smoking Bambino, Santi Balmes, Enric Casasses o Pau Riba, que en pau descansi i valgui la redundància. ‘Cans d’amor’ és una obra que condensa la bellesa de les emocions humanes més extremes a través de l’art. Poca broma. Les lletres íntimes i viscudes transporten l’oïdor a un cosmos fet de medicines per aixecar el vol i d’un amor que se t’esmuny a les mans. Aquí cada cançó és un fragment de vida, un testimoni d’històries que ressonen amb l’autenticitat marca de la casa. Inconfusible.

La producció musical ha fet un salt endavant respecte al disc anterior, perquè les cançons manen, s’agermanen i no sempre segueixen la cronologia del calendari. A ‘Cans d’amor’, que no és tan minimal ni nu com ho era l’anterior treball, tot es cuida amb més detall i amb més manufactura gràcies a l’aportació d’Enric Teruel, combinant vi i udols, textures sonores que van des del blues més obscur, ressò de Tom Waits, fins a l’estil iconoclasta de la música catalana, amb influències que es donen la mà amb el poeta foll, Adrià Puntí. Cada instrument, la guitarra desgastada, alfa i omega dels projectes de l’autor, els arranjaments de vents, l’ocell blau a la finestra, el piano colpejat de vegades amb amor, d’altres amb ràbia, es fusiona per crear un ambient que dansa ebri entre la melancolia i l’esperança, amb ritmes que fluctuen des de la placidesa a la tempesta emocional del bala perduda que escriu, viu, escolta i transforma en música essencial. Pel fet de treballar amb banda, ‘Cans d’amor’ s’obre al món amb la voluntat de compartir una grandiosa idea de llibertat i de viure la vida alegrement com els gossos de veritat, no els que ara es porten en un cotxet de criatura amb garlandes i pitet.

La veu d’Esteve Saguer és un dels punts forts del disc. Pregona i esgarrapada, transmet una sensibilitat que abraça i que fa que cada paraula soni com un secret compartit als quatre vents. Amb un registre que evoca la passió i el dolor, la interpretació del barbut pentinat a cop de vent com Lord Byron, aporta una dimensió addicional a les lletres, escrites en un català gens encarcarat, amb deix dialectal gironí, amb l’oralitat pròpia de les confessions fraternals que reclamen dues copes de ginebra a les mans. ‘Cans d’amor’ no es queda amb l’etiqueta “disc”. Smoking Bambino és artista i dels bons. Es tracta més aviat d’un projecte, d’un viatge emotiu que convida a reflexionar sobre les relacions humanes, la maleïda vulnerabilitat i la bellesa, sobretot això últim, que tard o d’hora sempre surt de l’amagatall. Un testimoni sonor que ens recorda que, malgrat les ferides, l’abans i el després, de vegades cal perdre el nord anant cap al sud, entengui’s el sexe, jugar-s’ho tot i matar la ràbia del gos rodamón a qui tothom li dona un nom i sempre torna a casa.

El desig d’impossible, com els poetes romàntics, com Novalis a la recerca permanent de la flor blava, la flor de totes les olors, una flor als llavis i la mà al cor, com un escut o una carta de presentació honesta; la necessitat de trobar contrastos, la veritat a la mentida, la crueltat en un petó o la indiferència en un somriure; la vida entesa com una muntanya russa, amb pluja sovintejada al llarg de tot el disc, l’espera contínua de l’amor sense lligams, el caminar feixuc sobre el fang que tothora encalla, la tremolor dels genolls, i l’odi al Satisfyer que va acabar el que l’humà no va saber acabar. I qui diu Satisfyer diu aquell cantant de veu tan suau. L’ésser contemporani fragmentat, disfressat de filtres, ple de capes de màscares imposades per la societat de consum. Tantes, que ja no es reconeix al mirall. La dissociació, en definitiva, del monstre que sempre dorm amb un ull obert, la convivència en un sol individu del jo salvatge, perdut i esbojarrat i del jo coherent, sensible i raonador és un dels eixos conductors del passeig psicosomàtic —i a voltes psicotròpic— que escoltareu (i notareu a la pell) a ‘Cans d’amor’.