Editorial

El boom dels grups de música infantil en català: Una revolució cultural que parla amb veu petita i poderosa

Editorial OnaCat.Ràdio

En un moment històric en què la cultura popular viu tensions evidents entre la globalització i la preservació de les identitats lingüístiques, Catalunya assisteix a un fenomen que pot semblar menor en aparença, però que carrega amb una potència simbòlica i educativa de primer ordre: el boom dels grups de música infantil en català. El que fa pocs anys podia considerar-se un petit nínxol d’entreteniment familiar s’ha convertit en un moviment vigorós, transversal i amb una capacitat transformadora que ja traspassa pantalles, escenaris i escoles. És, sens dubte, un dels brots verds més interessants de la cultura catalana contemporània.

Parlem d’un fenomen que ha passat de l’anècdota a la consolidació. Projectes com El Pot Petit, Xiula, Reggae per Xics o La Tresca i la Verdesca han deixat de ser només opcions musicals per a escoles i pares conscienciats, i han esdevingut veritables referents per a una nova generació de nens i nenes que poden créixer escoltant, cantant i ballant en la seva llengua. Aquest canvi, que ha anat arrelant-se de forma orgànica i constant durant l’última dècada, respon a una suma de factors que cal analitzar amb deteniment si volem entendre per què aquest boom no és una moda passatgera, sinó una aposta cultural amb profundes implicacions de futur.

En primer lloc, és imprescindible reconèixer la qualitat artística d’aquests grups. Lluny de caure en el paternalisme o la simplificació, molts d’aquests projectes musicals han entès que el públic infantil mereix creacions amb rigor musical, intel·ligència emocional i compromís pedagògic. El Pot Petit, per exemple, combina espectacles multidisciplinaris amb lletres que fomenten valors com l’empatia, la convivència o el respecte pel medi ambient, sempre en català i amb una estètica moderna i atractiva. Xiula, per la seva banda, ha portat el discurs més enllà, abordant temes de salut mental, alimentació o gènere amb un llenguatge divertit, clar i necessari, implicant professionals de la psicologia i l’educació en el procés creatiu.

Aquestes propostes no només connecten amb els infants, sinó també amb les famílies, les escoles i els mitjans. Aquesta transversalitat és clau. La música infantil ja no es percep com una etapa efímera de consum o un subproducte, sinó com una eina educativa i emocional essencial. Amb una base cada vegada més sòlida de seguidors, els concerts omplen teatres i places, les visualitzacions a YouTube superen milions de reproduccions, i els discos i llibres derivats troben una gran acollida en llibreries i plataformes digitals. A més, l’impacte s’estén a les escoles, on mestres i monitors utilitzen aquestes cançons com a recursos didàctics habituals.

Però aquest èxit no es pot deslligar del component lingüístic. En una societat on el català sovint es veu arrossegat per la força dels continguts en castellà i anglès, especialment a través de les pantalles, la música infantil esdevé un refugi i, alhora, un terreny de resistència activa. Quan un infant canta “Els animals del zoo” o “Soc com soc” no només s’està divertint: està interioritzant que la seva llengua és viva, útil, emocionalment rica i capaç d’acompanyar-lo en els moments més tendres i decisius de la seva infància. Aquest arrelament lingüístic precoç és una eina potentíssima de cohesió i transmissió cultural. I no es tracta només de defensar una llengua minoritzada, sinó de garantir el dret dels infants a tenir referents propis, propers i significatius.

Cal dir també que aquest boom no seria possible sense una complicitat institucional i cívica important. L’aposta d’algunes administracions locals, festivals i escoles per programar espectacles familiars en català ha estat clau per fer créixer aquest ecosistema. I al mateix temps, les famílies han tingut un paper fonamental, cercant i valorant propostes de qualitat, comprant entrades, compartint vídeos i fent comunitat al voltant d’un model de consum cultural diferent. En aquest sentit, caldria que les polítiques públiques de promoció de la cultura catalana entenguessin el potencial d’aquesta escena no com un suplement estètic, sinó com una política de país.

És cert que encara hi ha molts reptes. La distribució mediàtica continua sent un obstacle: mentre les plataformes digitals prioritzen l’anglès i el castellà, les produccions en català sovint han de lluitar per visibilitat. També cal consolidar les estructures de suport a la creació (producció, difusió, formació), i fomentar més col·laboracions entre sectors: la música, l’educació, la psicologia infantil, el món editorial i audiovisual. La música infantil pot ser una punta de llança per a molts altres àmbits, des de l’animació fins als videojocs, si es treballa amb estratègia i convicció.

Finalment, aquest boom ens recorda una lliçó essencial: no hi ha futur per a una cultura sense infants. I no hi ha infants amb arrels si no els oferim referents afectius, lúdics i lingüístics des de ben petits. La música, com sempre, obre camins. I aquests grups que fan cantar nens i nenes en català no només fan cançons: fan país, fan memòria, fan pertinença.

No subestimem, doncs, la força d’una cançó que esclata en una escola bressol o en un cotxe de camí a l’escola. D’aquests petits himnes pot néixer una consciència. I d’aquesta consciència, potser, el futur cultural que avui estem buscant. El boom de la música infantil en català no és només una bona notícia. És, en realitat, una esperança amb veu petita però ferma, que ja està construint una Catalunya més lliure, més lúcida i més nostra.