L’acord del CAC sobre la música en català, la quota de la discòrdia?
L’Editorial d’OnaCat.Ràdio
El Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) ha pres l’acord de posar data de caducitat a les adaptacions específiques que tenen les ràdios musicals que emeten a Catalunya, de manera que, a partir de l’1 de gener de 2026, hauran de programar el 25% de música cantada en llengua catalana, tal com disposa la Llei de política lingüística. La decisió s’ha pres, per unanimitat, en el Ple celebrat dimecres, 27 de novembre, a Amposta.
L’acord preveu un període transitori d’un any, el 2025, durant el qual cada emissora haurà d’augmentar proporcionalment la seva programació de música en català, depenent de les adaptacions específiques que tenien reconegudes, fins assolir el 25% esmentat l’1 de gener del 2026. En aquest sentit, es fixen uns percentatges transitoris per a cada prestador, que seran vigents durant tot el 2025. L’acord ha estat pres arran de l’arribada al CAC de les preceptives sol·licituds de renovació de les adaptacions específiques per part dels prestadors que en gaudien fins ara.
Aquest acord ha generat un debat intens i apassionat. Aquesta mesura, que té la intenció de protegir i promoure la llengua i cultura catalanes, no està exempta de controvèrsia i planteja interrogants profunds sobre la seva viabilitat, eficàcia i impacte a llarg termini.
Promoure la llengua catalana és, sens dubte, una prioritat en un món globalitzat on les llengües minoritàries sovint queden relegades a un segon pla. La música, com a expressió artística i cultural, és un vehicle essencial per connectar amb les noves generacions i reforçar la identitat col·lectiva.
No creiem que això, com diuen alguns, no hagi de promoure la qualitat musical o que ens portarà, simplement, a fomentar una selecció arbitrària. La música en català ha de competir en termes de qualitat i creativitat. Ha de quedar clar també que l’objectiu és que la música en català assoleixi una presència destacada i que aquesta ha de ser capaç d’atraure audiències per mèrits propis, no perquè una normativa ho exigeixi.
És rellevant analitzar com es defineix el concepte de “música en català”. En un context musical marcat per la barreja d’estils i idiomes, artistes que combinen diferents llengües en les seves composicions no han de quedar exclosos d’aquesta quota, aporta una riquesa cultural innegable. És crucial que el CAC tingui una visió flexible i inclusiva que reflecteixi la realitat del panorama musical actual.
La promoció del català ha de ser un esforç compartit que impliqui incentius positius, com subvencions a creadors, campanyes de sensibilització o iniciatives educatives, no només una regulació que pot generar rebuig entre els professionals del sector.
El que és clar és que si nosaltres no defensem allò nostre, no ho farà ningú més, a això afegiríem el fet que som un poble petit. Hem de ser conscients a més que el nostre “enemic” no és tan sols la llengua castellana, ho és i cada vegada més, la llengua anglesa i contra això aquí no hi ha gairebé ningú que posi el crit al cel.
Tanmateix, cal assenyalar amb fermesa aquelles emissores que, malgrat l’acord, opten per ignorar-lo o incomplir-lo sistemàticament. Aquestes actituds no només contravenen un mandat legal, sinó que també perpetuen una dinàmica de desatenció cap a la llengua i cultura pròpies. Les emissores que no compleixen amb aquesta normativa demostren una manca de compromís amb la diversitat cultural i amb la societat catalana en general. És necessari que el CAC vetlli pel compliment de l’acord amb mecanismes de supervisió i sanció adequats per garantir que no quedi només en una declaració d’intencions.
A llarg termini, és fonamental apostar per polítiques culturals que no només garanteixin la presència del català en els mitjans, sinó que també fomentin la creació d’un ecosistema musical ric i divers. Això inclou donar suport als artistes emergents, facilitar l’accés a recursos de producció i distribució, i crear espais on la música en català pugui prosperar naturalment.
El nostre criteri passa també per definir el mitjà de comunicació ràdio, el cenyim a allò tècnic (ones hertzianes…) o a la manera d’elaborar el contingut (qualsevol contingut de mitjans, ja sigui en viu o gravat, que es pot gaudir a ordinadors i aparells mòbils a través d’internet)? Els temps van canviant, apostem pel segon.
En conclusió, l’acord del CAC posa de manifest la necessitat de protegir la llengua catalana, però també evidencia uns límits. El futur de la música en català no depèn només de quotes, sinó de la seva capacitat per connectar amb el públic mitjançant la qualitat, la innovació i l’autenticitat. Les institucions han de trobar formes més integradores i sostenibles de promoure el català, evitant mesures que podrien resultar contraproduents per al sector cultural.
