Editorial

El bucle de la festa eterna o quan la música en català només sap repetir-se

L’Editorial d’OnaCat.Ràdio

Si un revisa les agendes dels grans festivals i festes majors del país, la primera impressió és d’una hiperactivitat envidiable. Les taules de contractació treuen fum, la freqüència de concerts és altíssima i el públic respon omplint recintes cap de setmana rere cap de setmana. Tanmateix, només cal mirar els cartells amb una mica de distància crítica per admetre l’evidència: tenim una quantitat ingent de concerts, però són gairebé sempre els mateixos grups fent exactament el mateix tipus de música.

L’ecosistema musical en català ha caigut en un doble embut estructural. D’una banda, la concentració de contractacions al voltant d’un grapat molt reduït de noms que monopolitzen els escenaris principals de maig a setembre. De l’altra —i potser més greu—, una homogeneïtzació sonora aclaparadora dominada gairebé en exclusiva pel pop festiu, la fusió de xaranga i l’urban ballable. Sembla que l’únic requisit indispensable per poder pujar a un escenari a Catalunya sigui fer saltar la gent, generar eufòria instantània i mantenir la plaça en un estat de celebració permanent.

Aquesta tirania de la festa no és casual. Ve condicionada per un model de finançament públic i privat que busca el valor segur: programadors municipals i promotores que prefereixen repetir la fórmula que ja ha omplert la plaça el cap de setmana anterior al poble veí abans que arriscar amb propostes diferents. El resultat és un bucle endogàmic on cinc o sis formacions gairebé idèntiques en estil enllacen gires interminables, mentre qualsevol projecte de rock, electrònica fosca, cançó d’autor íntima, post-punk o experimentació queda condemnat a l’ostracisme i a la precarietat absoluta.

Aquest fenomen té conseqüències nefastes per a la salut cultural del país:

Saturació i esgotament del públic: La repetició constant dels mateixos caps de cartell i de la mateixa fórmula festiva acaba convertint l’experiència en directe en un fil musical intercanviable i previsible.
Bloqueig del relleu i de la diversitat: El talent jove o les propostes que busquen emocionar des de la complexitat, la melancolia o la meitat de decibels no tenen ni tan sols l’oportunitat de fallar; directament no tenen escenari.
Empobriment del discurs: Una llengua que en el seu àmbit musical només s’utilitza per a l’hedonisme d’estiu corre el perill de reduir el seu abast expressiu i la seva capacitat de connectar amb altres realitats de la vida quotidiana.

No es tracta de dimonitzar la festa ni el mèrit indiscutible dels grups que avui omplen recintes. El problema és la falta d’alternativa. Una cultura musical adulta i madura no es pot sostenir sobre la base d’un sol gènere ni d’un catàleg reduït d’artistes en rotació permanent. Perquè la música en català tingui un futur realment ric, cal tenir la valentia de trencar el monopoli de la xaranga i entendre que la nostra llengua també necessita espais per al soroll, la foscor, la pausa i la diferència.