Editorial

L’ecosistema musical català entre la nostàlgia i l’algoritme

L’Editorial d’OnaCat.Ràdio

Aquest abril de 2026, la música en català ens ofereix un contrast fascinant que mereix una reflexió profunda. D’una banda, vivim una onada de nostàlgia col·lectiva sense precedents; de l’altra, ens trobem a la porta d’una revolució tecnològica que amenaça —o promet— canviar les regles del joc creatiu per sempre.

L’anunci del retorn d’icones com Gossos i la formació original de Lax’n’Busto per a concerts únics aquest estiu no és només una anècdota de calendari. És el símptoma d’una audiència que, en un món cada cop més fragmentat i digital, busca refugi en les tornades que ens van veure créixer. Aquest “retorn als escenaris” de les bandes que van definir el rock català ens recorda que la música té una funció social de cohesió que cap llista de reproducció pot substituir.

Però mentre mirem enrere amb un somriure, el futur pica a la porta de la sala de concerts. Recentment hem vist propostes com Artificia Live al Palau de la Música, on la intel·ligència artificial ja no és una eina invisible de postproducció, sinó un intèrpret més que dialoga en temps real amb els nostres músics.

Això ens planteja preguntes incòmodes però necessàries:

Pot una màquina capturar l’essència de la “cançó d’autor”?
On queda la propietat intel·lectual quan l’algoritme aprèn de dècades de lírica catalana per generar nous versos?
És la IA una amenaça per als artistes emergents o la crossa definitiva per a la seva creativitat?

L’èxit actual d’artistes com Ivan Herzog, Siderland o Max Navarro a les llistes de ràdio demostra que el pop en la nostra llengua gaudeix de bona salut i de capacitat de renovació. Tanmateix, el gran repte del 2026 no serà només sonar bé a Spotify o omplir estadis amb la nostàlgia dels 90.

El repte serà mantenir la identitat pròpia en un mar globalitzat de sons generats per dades.

La música en català ha estat sempre un acte de resistència i d’afirmació. Tant si sona a través d’una guitarra vella com d’un processador d’última generació, el que la fa bategar és la veritat emocional que hi ha al darrere. Que la tecnologia sigui el vehicle, però que l’ànima —aquella que ens fa cantar a ple pulmó en un festival— continuï sent, sortosament, humana.

Què en penses d’aquesta dualitat? Creus que la IA acabarà diluint l’essència de la música “de proximitat” o és només una eina més?