Editorial

Recolzament institucional a la música en català: Limitacions i reptes per al futur

L’Editorial d’OnaCat.Ràdio

La música en català ha estat una de les expressions culturals més representatives dels Països Catalans. Des de la seva creació fins als nostres dies, la producció musical en català ha estat un reflex de la societat i una manera de preservar i difondre la llengua. No obstant això, el recolzament institucional a la música en català, tot i els avenços aconseguits en les darreres dècades, ha estat subjecte de diverses crítiques. Des de la manca de compromís real fins a l’aparició de qüestions que afecten la seva sostenibilitat, el suport institucional ha estat objecte de qüestionaments que cal analitzar amb profunditat.

El recolzament institucional: una visió massa instrumental?

Des dels primers passos en la recuperació de la democràcia, el recolzament institucional a la música en català ha estat present en diversos àmbits: des de les subvencions a discogràfiques fins a la creació de festivals i espais de difusió en mitjans públics. Tanmateix, una de les crítiques més recurrents és que aquest recolzament s’ha percebut més com una eina de legitimitat política que com una aposta veritable per la qualitat i la diversitat musical en català. Moltes vegades, les administracions han utilitzat la música en català com una manera de demostrar el seu compromís amb la llengua i la cultura, sense oferir una visió integral que inclogui una promoció real de l’artista, més enllà del simple acte d’oferir ajudes econòmiques.

Aquesta percepció d’instrumentalització política ha sigut encara més evident en els moments de crisi econòmica, quan el pressupost dedicat a la cultura s’ha vist reduït dràsticament. Sovint, les ajudes a la música en català s’han considerat com un element decoratiu en un context de retallades més àmplies, sense un projecte clar que busqui l’enfortiment a llarg termini d’una indústria que depèn de la innovació, l’espontaneïtat i la diversitat creativa. La música en català ha estat vista en molts moments com una estratègia d’“identitat” més que no pas com una aposta veritable per un sector cultural amb el potencial de ser autònom i sostenible econòmicament.

La concentració de poder i la falta de diversitat

Un altre dels grans problemes que ha generat el recolzament institucional és la concentració del poder en unes poques mans, el que ha provocat una certa uniformització en el tipus de música que es promou i una falta de diversitat en les propostes musicals en català. El sistema de subvencions, malgrat els intents de democratitzar la distribució de fons, sovint beneficia els mateixos actors del sector (grans empreses discogràfiques, festivals consolidats, etc.), que acaben tenint un poder desmesurat en la definició del que s’entén per “música en català”.

Aquesta concentració de recursos en projectes de gran envergadura provoca que molts músics emergents o de petits segells discogràfics tinguin dificultats per accedir a aquest suport, o bé se sentin excloïts d’un sistema que ja té les seves preferències establertes. Lamentablement, l’escena musical en català acaba reflectint una imatge força homogènia, on les produccions amb un estil més comercial o mainstream tenen més possibilitats de prosperar, mentre que aquelles propostes més experimentals, innovadores o alternatives, sovint queden a l’ombra.

D’aquesta manera, el recolzament institucional pot crear un cercle viciós on es recolzen determinats gèneres o formats musicals de manera repetitiva, fet que no afavoreix la diversitat ni la innovació dins del panorama musical català. Les institucions, tot i que aposten pel sector, ho fan a través d’una mirada que pot ser limitada i orientada cap a allò més segur i fàcil de consumir, oblidant la riquesa que pot aportar la diversitat artística.

El control mediàtic: una visibilitat limitada

Els mitjans de comunicació, malgrat la seva funció fonamental en la difusió de la música en català, també han estat objecte de crítiques. Ràdio i televisió públiques com TV3 o Catalunya Ràdio han fet un gran treball en la promoció de la música en català. No obstant això, es percep que aquests mitjans no estan tan compromesos amb la diversitat estilística com amb el manteniment d’una oferta “segura” que no alteri l’estatus quo.

Els espais mediàtics reservats per a la música en català continuen sent relativament limitats i, en molts casos, estan destinats només a certs gèneres com la música pop, rock o música d’autor, mentre que altres gèneres (música electrònica, rap, jazz, etc.) queden desatesos o es veuen poc representats. Això contribueix a la creació d’una imatge distorsionada de la música en català, amb una visibilitat que beneficia els estils musicals més comercials i populars, però que deixa en un segon pla altres formes artístiques que, de fet, podrien ser les que realment marquessin la diferència en el panorama internacional.

Les retallades: un suport insuficient

A mesura que el suport institucional a la música en català ha anat disminuint, les retallades en cultura han afectat de manera significativa les infraestructures, els festivals i els projectes de suport als artistes locals. En els últims anys, hem vist com diversos festivals i esdeveniments musicals han desaparegut o han reduït dràsticament la seva activitat per falta de finançament. Aquesta situació no només ha fet que molts artistes tinguin menys oportunitats per presentar-se davant del públic, sinó que també ha contribuït a la precarització d’un sector ja de per si fràgil, depenent en gran part de les subvencions públiques.

El model de subvencions, si bé ha estat útil en alguns moments, és insuficient per garantir la sostenibilitat d’un sector musical. És necessari un replantejament profund d’aquest sistema de finançament, que hauria de ser més flexible i adaptat a la realitat del sector, garantint no només el suport econòmic, sinó també la creació d’estratègies de promoció internacional i de consolidació del mercat local. El suport ha de ser més que una subvenció puntual; ha de ser un projecte a llarg termini que doni als músics una estructura sòlida per poder viure de la seva feina i desenvolupar-se.

La falta de model industrial i de sector

Finalment, una de les grans mancances del recolzament institucional a la música en català és la inexistència d’un model industrial clar que permeti als artistes viure de la seva música a través de les diferents vies de comercialització (discogràfiques, concerts, merchandising, etc.). La falta d’una indústria sòlida impedeix que els músics puguin créixer i expandir-se de manera independent, sense la necessitat de dependre de les ajudes puntuals de les institucions. Això genera una situació de dependència que, a llarg termini, no afavoreix el creixement del sector musical ni la seva autonomia.

Conclusió: Una necessitat de canvi

El recolzament institucional a la música en català, tot i les bones intencions inicials, ha estat insuficient i a vegades incoherent amb les necessitats reals del sector. Mentre que el suport econòmic i la difusió mediàtica han estat elements essencials per a la supervivència de la música en català, també cal admetre que aquests mecanismes no són suficients per garantir un desenvolupament sostenible i divers. És necessari un replantejament profund de les estratègies de suport a la música en català, que permetin a la indústria musical créixer de manera autònoma, sostenible i plural, i que no es limitin a ser una simple eina de legitimitat política, sinó que responguin a un compromís real amb la diversitat, la innovació i la creació cultural.