Editorial

La ràdio i la música en català, una sintonia que cal preservar

L’Editorial d’OnaCat.Ràdio

En un món cada cop més digitalitzat, on les plataformes d’streaming i les xarxes socials s’han convertit en el principal escenari de descoberta musical, la ràdio continua sent —malgrat tots els pronòstics— un espai clau per a la difusió cultural i lingüística. En el cas de la música en català, aquesta relació històrica amb la ràdio ha estat, i encara és, essencial. La ràdio ha estat altaveu, escola i refugi; però també un mirall on s’ha reflectit, sovint amb desigual fortuna, la vitalitat d’una llengua que ha trobat en la música una de les seves expressions més potents.

Des dels primers temps de Ràdio Barcelona fins a la consolidació de les emissores públiques com Catalunya Ràdio o iCat, la presència del català a les ones ha estat una conquesta cultural i política. La ràdio va jugar un paper decisiu en la popularització d’artistes que avui considerem fonamentals: Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Raimon o Sau no haurien tingut el mateix ressò sense un espai mediàtic disposat a donar-los veu. Aquelles emissores, sovint modestes, van fer més per la difusió del català que moltes campanyes institucionals.

Tanmateix, amb el pas del temps i l’arribada de noves generacions, aquesta relació ha anat canviant. El model radiofònic tradicional —amb una graella tancada i una oferta limitada— ha perdut terreny davant la immediatesa de Spotify o YouTube. Els hàbits d’escolta han mutat: els joves ja no esperen la seva cançó preferida a la ràdio, la busquen i la troben quan volen. Això, però, no vol dir que la ràdio hagi deixat de tenir sentit. Ben al contrari: en un context d’excés d’oferta, la ràdio pot esdevenir un espai de criteri, de descoberta, de connexió emocional.

El gran repte és mantenir viu l’equilibri entre la indústria global i la identitat local. Massa sovint, les emissores comercials opten per una programació dominada per la música anglosaxona o castellana, relegant el català a franges marginals. Aquesta invisibilitat té conseqüències: si la ràdio no programa música en català, els oients joves no la coneixen, i si no la coneixen, no la demanen. És un cercle viciós que cal trencar.

En aquest escenari, iniciatives com OnaCat.Ràdio adquireixen un valor incalculable. Aquesta emissora, 100% dedicada a la música en català, demostra que hi ha espai —i públic— per a un model radiofònic compromès amb la llengua i amb el talent local. A OnaCat.Ràdio s’hi poden escoltar des dels grans clàssics de la Nova Cançó fins als nous sons urbans i alternatius que connecten amb les generacions més joves. És una finestra que posa en diàleg passat, present i futur, i que reivindica la normalitat de sentir música en català a qualsevol hora del dia. El seu exemple hauria d’inspirar altres mitjans: la llengua no és una limitació, sinó una oportunitat per diferenciar-se i connectar amb la proximitat cultural.

Afortunadament, hi ha més motius per a l’esperança. emissores com iCat o RAC 105, i programes especialitzats de les ràdios locals, continuen apostant per la música feta aquí, donant visibilitat a propostes noves i arriscades. Grups com The Tyets, Ginestà, Oques Grasses o Figa Flawas han aconseguit fer de la música en català un fenomen de masses entre la joventut, i la ràdio —quan hi és— amplifica aquest èxit. La clau, potser, és entendre que la ràdio no competeix amb les plataformes: pot complementar-les, crear context, narrar històries, posar veu i emoció darrere de cada cançó.

La música en català necessita la ràdio, però també la ràdio necessita la música en català. Sense ella, perd autenticitat, proximitat i sentit de comunitat. Les ones no només poden transmetre so: poden transmetre identitat. En un moment en què el català lluita per mantenir-se viu en tots els àmbits de la comunicació, renunciar a la seva presència a la ràdio seria una renúncia col·lectiva.

Per això, cal una aposta decidida —tant pública com privada— per reforçar aquesta sintonia. No es tracta de nostàlgia, sinó de futur. De garantir que, quan encenguem la ràdio, la llengua que ens parla també ens canti.