Editorial

Llums i ombres de la música emergent als Països Catalans

L’Editorial d’OnaCat.Ràdio

Estem vivint, sense cap mena de dubte, un dels moments més prolífics, diversos i estimulants de la història de la música en català. Si girem la vista enrere, cap a la primera dècada dels anys 2000, l’escena estava fortament polaritzada: o bé es formava part de la resistència del rock combatiu i el mestissatge de festival, o bé es transitava pel pop d’autor més intimista. Avui, la realitat ha esclatat en mil colors. Des de l’urban de l’Alt Empordà o l’Horta de València fins a l’electrònica de ball mallorquina, passant pel pop metafísic, el post-punk de garatge o el folk revisitat. La música emergent als Països Catalans ja no demana permís ni perdó; té una autoconfiança desbordant i una qualitat de producció que no enveja res a les llistes d’èxits internacionals.

No obstant això, darrere d’aquesta façana de cançons virals a TikTok, videoclips impecables i cartells de festivals aparentment renovats, s’hi amaga una paradoxa estructural. Mai s’havia fet tanta música, i mai havia estat tan difícil viure-hi.

El miratge de la democratització digital

L’accés a programes de producció domèstica i les plataformes de distribució digital han venut la idea que «qualsevol pot triomfar des de la seva habitació». És cert que les barreres tècniques d’entrada han caigut, permetent que propostes radicalment lliures i perifèriques arribin a les nostres orelles sense passar pel filtre d’una gran discogràfica.

Però la realitat del mercat és tossuda. El model de negoci de l’streaming —basat en fraccions de cèntim per reproducció— beneficia gairebé exclusivament el mainstream absolut. Per a un grup emergent, les plataformes digitals no són una font d’ingressos, sinó un catàleg promocional obligatori i car de mantenir. La curació de continguts ja no depèn del criteri d’un prescriptor cultural, sinó d’algoritmes opacs que penalitzen el risc artístic i premien la immediatesa i l’homogeneïtzació sonora.

La bretxa del directe: dels macrofestivals a la desertització de les sales

El gran pulmó de la música en directe a casa nostra pateix d’una disfunció greu. Per un costat, el territori s’ha omplert de macrofestivals que viuen una bombolla constant. Aquests esdeveniments, sovint finançats amb generoses subvencions públiques o un fort patrocini privat, utilitzen les bandes emergents com a «lletra petita» del cartell per cobrir quotes territorials o de gènere en horaris intempestius, pagant catxets que amb prou feines cobreixen el transport i les dietes.

Per l’altre costat, el teixit que realment sosté el creixement d’un artista —les sales de petit i mitjà format, els ateneus, i els festivals de trinxera— es troba en una situació d’asfíxia permanent. L’augment dels costos de vida, les traves burocràtiques i el canvi de consum cultural (on el públic prefereix pagar una entrada cara per un gran esdeveniment a l’any que deu entrades barates per anar a sales cada mes) estan desertitzant la base de la piràmide. Sense sales de format petit, on s’equivoquen els creadors del futur? On es cultiva la fidelitat del públic abans de fer el salt als grans escenaris?

L’equilibri territorial i el deute de la radiodifusió

Un dels grans èxits de la darrera dècada ha estat el trencament de l’hegemonia barcelonina. La música emergent batega fort des de ponent, el sud i les illes. La combinació d’accents, tradicions locals i realitats sociopolítiques diverses enriqueix el corpus de la nostra música de manera extraordinària.

Tanmateix, la connexió interna d’aquest mercat continua sent deficitària. Per a un grup del País Valencià continua sent una odissea logística i econòmica girar per Catalunya, i per a les bandes balears, la insularitat continua actuant com una duana invisible que encareix qualsevol intent de professionalització a la península.

Aquí és on els mitjans de comunicació públics i les ràdios de proximitat (com el teixit que representen emissores com OnaCat.Ràdio o programes com l’ActualiCAT) esdevenen vitals. Són els únics capaços d’actuar com a ponts, de trencar el centralisme de l’algoritme i de posar en valor propostes que, tot i no tenir milions d’escoltes, tenen un valor cultural de primer ordre. La ràdio, quan és valenta, actua com a altaveu i com a segell de qualitat.

La necessitat d’un nou pacte cultural

La música emergent als Països Catalans gaudeix d’una salut de ferro pel que fa a la creativitat, però pateix d’una desnutrició crònica pel que fa a l’estructura econòmica. Si volem que la riquesa musical actual no sigui un bolet de temporada, sinó un bosc sostenible, cal un replantejament global.

Cal que les institucions públiques protegeixin les sales de concerts com a espais de cultura viva (a l’alçada dels teatres o els museus), cal que els macrofestivals assumeixin una responsabilitat real en la redistribució de la seva riquesa cap al planter local, i, sobretot, cal que el públic reaprengui a consumir cultura de proximitat. Comprar el disc de qui comença, pagar l’entrada de vuit euros a la sala del barri i sintonitzar els programes que aposten pel risc. En un món on tot sembla dissenyat per una intel·ligència artificial de Silicon Valley, donar suport a l’escena emergent és un dels actes de resistència cultural més bonics i necessaris que ens queden.